Fa just 10 anys, Europa començava l’any commocionada per l’atac a la seu de la revista satírica francesa ‘Charlie Hebdo’. Dos homes emmascarats i armats amb armes de foc van irrompre dins la seu del setmanari deixant 12 morts 11 ferits, 4 de les quals en estat greu. El motiu de l’atac va ser la resposta a una sèrie de caricatures humorístiques que la revista havia publicat durant els anys 2011 i 2012.
Ràpidament, la consigna Je suis Charlie -en català: Jo soc Charlie- va estendre's a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació com a mostra de solidaritat amb les víctimes. L’atac no només va colpir l’opinió pública europea, sinó que a més, va fer aflorar una sèrie de preguntes que reflexionaven sobre els límits de l’humor i la relació de la sàtira amb les religions.
Aquestes preguntes que avui dia encara continuen al centre del focus mediàtic, com, per exemple, en l’episodi protagonitzat per la presentadora del programa especial de Cap d'Any emès per Radiotelevisió Espanyola on la còmica Laura Yustres -coneguda popularment com a Lalachus- va mostrar a la càmera una estampa del Sagrat Cor de Jesús amb el cap de la mascota d’un programa de la mateixa cadena de televisió.
Francesc Torradeflot, doctor en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i llicenciat en història de les religions per la Universitat Catòlica de Lovaina-la-Nova, descriu la relació entre l’humor i el fet religiós com a ‘intima’ “perquè l'humor, d'alguna manera, és una capacitat que té l'ésser humà de relativitzar tot allò que l'envolta i desdramatitzar-ho, el fet religiós és el reconeixement que només hi ha una realitat última que és absoluta i que tota la resta és relatiu”.
En aquest sentit, segons Torradeflot, l’humor permet a les persones llevar importància a tot allò que els envolta i reconèixer, de manera pràctica, “que allò que és important no està en mans dels éssers humans, que està més enllà. O bé a través de la formulació de l'existència de Déu absolut, o bé a través de dir que l'ésser humà no té capacitat de conèixer la realitat en tota la seva complexitat”.
“els que s’ofenen són els homes, i no la divinitat”
En relació amb posar límits a l'humor, Francesc Torradeflot creu que el més important és entendre la intencionalitat de la sàtira, perquè “si la intencionalitat és la de ferir i ofendre el que molesta no és el que es diu, sinó la voluntat tòxica que té. La voluntat de ferir és la que perjudica, no tant el que diu. El que diu és molt contextual i depèn de cadascú. Així, doncs, les blasfèmies són dolentes no per l'objecte d'allò que es diu, perquè altera o vulnera creences determinades, sinó especialment pel fet en si que allò que es diu té sobretot voluntat d'ofendre".
“L'humor ha d'estar sempre acompanyat per empatia”
Torredeflot també recorda que s’ha de tenir sempre present que és molt difícil que l’humor esdevingui blasfèmia, perquè això voldria dir que l'ésser humà pogués fer mal a la divinitat o a l'absolut, i això no és possible- perquè “els que s’ofenen són els homes, i no la divinitat”. De fet, en l'àmbit general de Nacions Unides i de la discriminació envers les creences i conviccions, el concepte de blasfèmia ha deixat de ser important i s'ha obert pas l'alternativa de parlar ‘d’incitació a l’odi’, perquè per poder parlar de blasfèmia s’hauria de tenir present el sentiment particular d’una persona o d’un col·lectiu molt determinat, cosa que fa que, fins i tot a escala normativa, s’estigui deixant d’utilitzar el concepte blasfèmia precisament per les particularitats i complexitats que el terme presenta.
“cal reivindicar el dret de l'humor a denunciar les injustícies sense que l'objectiu sigui fer mal”
Per a Francesc Torradeflot, l'humor ha d'estar sempre acompanyat per l'empatia. Si no hi ha empatia, l'humor no fa gràcia i no té aquesta funció de fer que l'home es reconegui petit davant de l'absolut, sinó que té una funció de ferir, de fer mal a l'ésser humà”. Ara bé, aquesta empatia no ha de voler dir que “no estiguis disposat a criticar allò que està malament en la col·lectivitat humana”. De fet, Torradeflot insisteix que “cal reivindicar el dret de l'humor a denunciar les injustícies sense que l'objectiu principal sigui fer mal a les persones i a les societats, sinó millorar-les”.
