Comentari a l’evangeli del diumenge 32 durant l’any. B
Una crítica als mestres de la llei orgullosos i la defensa d’una viuda que tira dues “lepta” al gazofilaci del temple de Jerusalem és el que trobem en el text (Mc 12,38-44) de l’evangeli de Marc que llegim aquest diumenge.
Vist el text des d’un punt de vista descriptiu ja està bé que Jesús s’encarés amb els mestres de la llei i sortís en defensa d’una pobre viuda. Però si ens limitem als fets descrits, aquests esdeveniments ens queden llunyans i resten incapaços de somoure les consciències dels lectors del segle XXI.
Però Marc no fa història, ni una crònica periodística d’uns fets que s’esdevingueren en temps de Jesús. Marc fa teologia, fa catequesi amb la pretensió que siguin ben vàlides per les comunitats a les que es dirigeix i de retruc per les comunitats que aniran sorgint a través del temps.
Marc es val d’una realitat històrica que podria donar-se en temps de Jesús per alertar a les comunitats del seu temps i, en conseqüència, de les posteriors. Caldrà tenir en compte, per tant, el caràcter representatiu dels mestres de la llei i de la viuda.
Marc escriu presentant els mestres de la llei del temps de Jesús. Aquests formen part amb els ancians i els grans sacerdots de la terna dirigent religiosa d’Israel. El seu poder no prové de la força de les armes, ni és un poder polític – administratiu, ni econòmic ( tot i puguin participar indirectament d’aquests poders), és un poder religiós que es mou en el camp de la conviccions, de les consciències, de les creences, un poder molt llaminer. Dirigents que serviran d’imatge dels dirigents de les primeres comunitats cristianes a les qui escriu Marc. Aquests es valen del seu càrrec i de posició religiosa dins la comunitat, del seu saber erudit per exercir una acció de domini sobre el col·lectiu humil i senzill de la comunitat. Ho fan per enriquir-se, per treure’n un benefici potser no material però sí per augmentar el seu prestigi, el seu orgull, el seu afany de figurar. Que això passava en les primeres comunitats cristianes en dona fe Ignasi bisbe de Síria quan escriu als esmirnesos: “Que el càrrec no infli la vanitat de ningú” (IgEf 6,1).
La viuda és imatge de la comunitat cristiana petita, senzilla i humil. El text no descriu la viuda però podem saber d’ella a partir del contrast que representa la detallada descripció dels mestres de la llei. A aquests els agraden les riques vestidures quan la viuda just té per vestir el que porta a sobre. Els mestres de la llei els agrada que els saludin i ocupar els llocs d’honor, la viuda sense la protecció del seu marit viu sense cap mena de protecció social; els mestres de la llei mengen en banquets, la viuda dona el poc que li queda per menjar.
Donant el que li queda la viuda demostra una gran confiança en Déu. La seva actitud no es una actitud passiva que espera les ajudes dels altres sinó que és una actitud creativa que fa el gest de donar i entregar encara que el que tingui per donar sigui una insignificança. Pensem en els voluntaris de València que van a ajudar amb una escombra i un collidor.
La viuda representa el que han de ser les comunitats cristianes. Les que anteposen el valor Déu – la viuda dona al temple – per damunt de qualsevol altre valor. Comunitats actives i generoses capaces de convertir en do allò que sembla que no servirà per res. Comunitats humils i senzilles que defugen el poder l’ostentació i el prestigi.
Diumenge 32 durant l’any. 10 de Novembre de 2024
