Ser fill i no esclau

Comentari a la segona lectura de la Festivitat de la Santíssima Trinitat. B

A la segona lectura de la festivitat de la Santíssima Trinitat llegim un petit fragment del capítol 8é de la carta als Romans (Rm 8,14-17). Tot el capítol és d’una gran bellesa des del punt de vista literari i d’una teologia molt elaborada.

El passatge que llegim descriu els efectes alliberadors de l’Esperit que habita dins els seguidors de Jesús que viuen la seva vida no segons la carn sinó segons l’Esperit. L’Esperit de Déu habita en el creient gràcies a l’esdeveniment alliberador de la creu i la resurrecció de Jesús. L’Esperit condueix els creients cap a Déu que es dirigeixen a Ell com a Pare perquè han rebut la filiació adoptiva.

En el text juga un paper important la contraposició entre fills i esclaus: “Tots els qui són guiats per l'Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor” (Rm 8,14-15a). L’expressió “fills de Déu” aplicada a persones humanes no és nova. Els reis, herois, emperadors i faraons eren considerats fills de la divinitat. A l’Antic Testament la trobem al llibre del Deuteronomi “Vosaltres sou fills del Senyor, el vostre Déu” (14,1) i també al llibre de la Saviesa: “Si el just és fill de Déu, Déu es posarà a favor d'ell” (Sv 2,28); el que passa és que després de l’alliberament realitzat per la mort i resurrecció de Jesús l’expressió adquireix un significat molt més profund tal com Pau ens fa descobrir en aquest passatge.

Quan Pau parla dels fills de Déu té la mirada posada més en el dret romà que en els passatges – tot i que els coneix bé- de l’Antic Testament. Es val dels seus coneixements de dret romà per usar l’adopció com imatge de les relacions amb  Déu dels creients que han rebut l’Esperit. El dret romà preveia que s’incorporessin a una família individus nascuts fora d’ella i en virtut del reconeixement efectuat pel “pater familiae” passaven a ser fills de la nova família que els adoptava amb tots els drets i sense diferència dels fills biològics degudament reconeguts.

Un cop fills, i talment  passa entre pare i fill, s’estableix una relació de confiança íntima. Relació impensable en el cas de ser esclau. Aquesta confiança s’expressa en el fet de dirigir-nos a Déu dient-li “Abba”.  És el terme popular amb que els infants es dirigien al pare, seria l’equivalent a ”papi” o “papa”. Amb aquesta expressió Jesús a Getsemaní es dirigeix al Pare en el moment suprem de la seva confiança en Déu (Mc 14,36).

Aquesta experiència de confiança ha de dissipar tota mena de temor. L’Esperit allibera d’una imatge terrorífica de Déu potser present a l’Antic Testament quan Isaïes diu: “amagueu-vos sota terra, de pànic davant el Senyor, davant la seva terrible majestat” (Is 2,10) però molt lluny d’aquesta paternitat entranyable que s’aconsegueix per la possessió de l’Esperit.

Quan en aquest text es parla d’esclau no es refereix a la situació laboral que vivien els esclaus ( sembla ser que molt variada) sinó a la situació jurídica dels esclaus. A diferència dels fills, l’esclau és el qui no té cap dret davant de ningú. Està en una condició de submissió total davant de l’amo. Això és el que interessa a Pau.

En llenguatge bíblic l’esclavitud fou la d’Egipte (Ex) però també  ens fa pensar en l'estricta disciplina de la llei - la Tora – una disciplina a la qual jueus se sentien obligats, una disciplina tan rigorosa que inspirava temor. Al cap i a la fi, qui aspira guardar la llei en tot el seu detall sense caure en alguna fallada (d’aquí el temor) significant? Però, Crist ens ha alliberat de l'esclavitud de la llei (Rm 6,15; Gl 4,24) i també del pecat (Rm 6,6) que la llei no havia pogut eliminar. Aquests són els esclavatges que preocupen a Pau i dels que n’allibera la condició  de fills de Déu atorgada per l’Esperit de Jesús ressuscitat.

Festivitat de Santíssima Trinitat 26 de Maig de 2024.