Cal situar la predicació del profeta Ezequiel al voltant dels anys 592-571 entre els exiliats a Babilònia. No se sap si va retornar a Jerusalem, però això no vol dir que no es preocupés per la seva situació i la de Judà. Segurament mantindria contactes que li permetrien conèixer els problemes religiosos i polítics d’aquells que havien començat l’àrdua tasca de la reconstrucció del temple i la ciutat. A ells anaven també dirigits els seus missatges i ensenyaments. A la primera lectura d’aquest diumenge llegim un fragment del capítol 18 del llibre bíblic que porta el seu nom (Ez 18,25-28). Tot el capítol és una autèntica alteració de la doctrina veterotestamentària de la retribució.
El plantejament clàssic de la retribució en l’Antic Testament el trobem ben descrit en un verset del Deuteronomi que diu: “…El Senyor el teu Déu sóc un Déu-gelós demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i quarta generació dels qui no m’estimen” (Dt 5,9). Segons aquest principi, pot ser que els fills no siguin culpables, però hagin de pagar pels pecats que han comés els pares o les generacions anteriors. Aquesta manera de pensar va quallar en una dita popular que el mateix Ezequiel recull al començament del capítol: “Els pares menjaven raïm verd i als fills se’ls esmussen les dents” (v.2). Tot això representava un problema pels repatriats a Israel.Com il·lusionar-se en la reconstrucció del país?, quin sentit té regenerar religiosament la comunitat d’Israel si, al cap i a la fi, seran castigats per Déu pel pecats que van cometre els antecessors que van provocar l’exili?.
Tot el capítol 18 posa en qüestió la dita del verset 2. Ezequiel aplica al camp de les relacions amb Déu el que ja el Deuteronomi aplicava al camp jurídic de les relacions humanes: “Cadascú només podrà ser condemnat a mort pels crims que hagi comès ell mateix” (24,16b). El plantejament d’Ezequiel que defensa que tothom pagui pel que ell personalment ha fet adquireix una nova òptica quan el profeta passa del pla col·lectiu al pla individual. De ser Israel el poble que peca, ara és l’individu. De la responsabilitat col·lectiva es passa a la responsabilitat individual.
Els versets 27 i 28 resolen bé el problema que es planteja pels retornats a Israel. “Si el malvat deixa de fer el mal....salvarà la vida”. Tant li fa que els exiliats antecessors haguessin comès els pecats que els hi reportaren la desgràcia de l’exili. Ara ells poden refer la situació, no s’han de sentir marcats indefectiblement per les accions bones o dolentes que cometeren els qui els van precedir. “Si reconeix les seves infidelitats i se’n converteix, no morirà pas, sinó que viurà”. El que han de fer és això: reconèixer el mal que hom ha fet i convertir-se. La defensa d’Ezequiel de la responsabilitat personal accentua la justícia que atorga el premi o càstig pel bon o mal comportament individual, però va en detriment de la repercussió que el pecat té en la col·lectivitat, cosa que tenia de bo la tesi clàssica de la responsabilitat col·lectiva. Dit semblantment: les conseqüències de la transgressió queden reduïdes al camp estrictament personal i es perd la dimensió social i estructural del pecat en quedar diluïda la repercussió que l’actuar personal ha de tenir en el conjunt de la comunitat.
La conclusió dels vv 30-32 ( que dissortadament no contempla la lectura litúrgica) marquen ben bé la fita del tot el capítol 18 “Convertiu-vos i aparteu-vos de totes les infidelitats ... renoveu el vostre cor i el vostre esperit. No m’agrada la mort de ningú convertiu-vos i viviu”. Paraules que,més enllà dels oients d’Ezequiel, adquireixen un abast universal per això van ser recollides i ben guardades en aquest llibre bíblic.
Diumege 26 durant l’any 28 de setembre de 2014
