La imatge que apareix en l’evangeli de Mateu del pastor separant les ovelles de les cabres, que llegim avui, festivitat de Crist Rei, està inspirada, amb una gran probabilitat, en un passatge del llibre del profeta Ezequiel on es mostra que Déu vindrà a jutjar entre les ovelles grasses i les magres (Ez 34,17-22). Justament per la relació existent entre els dos textos s’ha escollit com a primera lectura d’avui un fragment d’aquest capítol 34 d’Ezequiel,(Ez 34,11-12.15-17) que, a primer cop d’ull, sembla que tingui poc a veure amb la reialesa. Val la pena prendre en consideració el capítol sencer per captar amb més precisió el sentit i la interpretació del text d’avui.
Les paraules del profeta, presentades en el marc clàssic d’un oracle, són una queixa pel mal guiatge dels dirigents d’Israel, que ha provocat la dispersió de l’exili. Aquest mal guiatge serà substituït pel guiatge de Déu mateix. Ezequiel parla de pastors per referir-se als dirigents d’Israel. En la teologia de l’Antic Testament l’autèntic pastor d’Israel és Jahvè, Déu. Així ho diu el salm 23 “El Senyor és el meu pastor” o Isaïes: “ El Senyor, Déu sobirà.... vetlla com un pastor pel seu ramat” (40.11). En les cultures de l’Orient mitjà i Egipte era freqüent que les divinitats rebessin, entre els molts títols, el de pastor; així Dumuzi era un déu pastor en la cultura sumèria i un dels dos ceptres que portaven els faraons d’Egipte era un gaiato, símbol de l’encàrrec diví de pasturar el poble. Les divinitats però delegaven en els reis la feixuga tasca de fer de pastor i així trobem també que els reis d’aquestes cultures rebien el títol de pastor. Els reis sumeris del tercer mil·lenni aC. s’anomenaven pastors. Pastors seran també els grans personatges de la història d’Israel: Ho van ser, segons el llibre del Gènesi, Abraham, Isaac i Jacob (13,2;27,9;30,31). Ho fou Moisès (Ex 3,1) i també David (1Sa 16,11) fet que lliga estretament en la figura del monarca la funció de rei amb la de pastor; d’aquí que els descendents de David siguin considerats pastors.
En les cultures antigues en que la ramaderia era una font de vida i riquesa molt important la imatge del pastor i el ramat té una força expressiva molt gran. El pastor manté la unitat del ramat i vetlla perquè no es perdi cap ovella, procura la vida del ramat, cercant les millors pastures i el defensa dels enemics. Això és el que no han volgut fer els dirigents d’Israel; només cal repassar la llista dels reis d’Israel i Judà en el segon llibre dels Reis per veure que la majoria han ofès el Senyor Les ovelles perdudes i extraviades són la imatge d’Israel, castigat amb l’exili, del qual en són responsables les autoritats del poble, que han cercat el propi benefici en comptes del benestar del poble.
El que no han volgut fer els dirigents del poble ho farà Déu mateix. A la dispersió que ha suposat l’exili, Déu respon amb la recollida de les ovelles que s’havien dispersat; a la recerca del propi benefici, Déu hi contraposa el guiatge cap a bons pasturatges i sobretot a la pràctica de la injustícia, Déu implantarà el regnat de la justícia. Aquesta funció és la que ressalta l’acabament de la lectura litúrgica. Els reis d’Israel i Judà no la varen practicar. Manassès, el rei que s’emporta la palma entre els reis corruptes de Judà, va vessar tanta sang que tot Jerusalem n’anava plena (2Re 21,16); és la mostra evident de la pràctica de la injustícia. La justícia de Jahvè serà sobretot la defensa d’aquells que tenen d’entrada totes les causes perdudes davant els tribunals corruptes.
Ezequiel, a partir de l’experiència que ha suposat l’exili es decanta per la reconstrucció del poble i en aquesta reconstrucció hi juga un paper important la direcció del país. A partir d’ara aquesta serà exercida per la intervenció directa i eficaç de la sobirania de Jahvè que vetlla per l’ovella indefensa davant els abusos dels poderosos.
Festivitat de Crist Rei. 23 de Novembre de 2014
