Les tradicions sobre Joan Baptista i el baptisme de Jesús foren valorades de tal manera que d’una forma o altra han acabat essent pressents en cadascun dels quatre evangelis; és per això que el text de l’evangeli de Joan, que narra la predicació del Baptista i fa esment del baptisme de Jesús i que llegim a l’evangeli d’avui (Jn 1,29-34) és dels pocs passatges que es troba, encara que amb retocs diferencials, en els sinòptics.
Una de les diferències respecte els textos sinòptics és que, en el text de Joan, és el Baptista qui parla i no pas un narrador. Amb això es reforça el paper de Joan, que pren més relleu encara si es té en compte que no es descriu, sinó que es sobreentén, el ritualisme del baptisme de Jesús. Aquest relleu del paper del baptista sintonitza amb el testimoniatge de Joan, que s’ha anunciat en el pròleg (1,6-7.15). Els versets 15b i 31 són pràcticament coincidents. A diferència de Mt 3,5-7; Mc 1,5 i sobretot Lc 3,7.10.12.13, el més detallista, no es fa menció de cap auditori, la qual cosa fa pensar que les paraules del text estan pensades per a la comunitat cristiana que les està llegint. Les afirmacions de Joan referint-se a Jesús en to afirmatiu contrasten amb les que anteriorment ha fet negativament, que es troben en el text que precedeix la nostra lectura.
Joan afirma que Jesús és l’anyell de Déu. El qualificatiu té arrels molt profundes en l’Antic Testament. Recorda l’anyell que en l’episodi del sacrifici d’Isaac (Gn 22,1-19) mor en comptes del primogènit d’Abraham. Jesús anyell fa pensar en el servent de Jahvè, que no obra la boca com els anyells portats a matar i que ha carregat damunt seu les culpes de tots nosaltres (Is 53,6-7). Ens porta a pensar en l’anyell menjat en el sopar pasqual abans de la sortida d’Egipte; la seva sang, pintant els dentells de les cases dels hebreus, esdevé alliberadora quan l’àngel de Déu passa a exterminar els primogènits (Ex12,13). L’evangeli de Joan encaixarà més endavant, indirectament, amb les paraules del Baptista quan dirà: “No li han de trencar cap os”. A l’anyell pasqual no se li poda trencar cap os.
Joan pot parlar encertadament de Jesús. En les seves paraules hi ha una referència al que esdevindrà fonamental en tot l’evangeli: la missió de Jesús perquè batejarà en l’Esperit; la mort perquè és l’anyell de Déu; la filiació divina perquè és Fill de Déu i la preexistència perquè ell ja existia. Joan ha sentit la veu del que l’ha enviat ha batejar, ha fet experiència de Déu o de l’Esperit. Hi ha doncs sintonia amb Jesús que ha fet també experiència de l’Esperit. Tots dos han fet la mateixa experiència, la qual cosa fa que Joan pugui dir el que diu de Jesús.
Joan no amaga la filiació divina de Jesús. En això difereix de Marc que reserva la seva proclamació solemne fins al moment de la mort (15,39) i en la veu d’un pagà. Tot l’evangeli de Joan està marcat pel conflicte entre els jueus i Jesús i l’intent de fer-los veure que ell és l’enviat de Déu i que la seva identitat s’ha d’entendre unida a la persona del Pare.
Joan és l’eslavó, que marca el pas de l’Antic al Nou Testament. No és Elies, ni el Profeta, però tampoc el Messies. Joan és imatge de l’Antic Testament abocat cap a l’afirmació: Jesús és el Fill de Déu; tot l’Antic Testament pren sentit quan es llegeix inserit en al pla de Déu, que porta a Jesús.
Diumenge 2on durant l’any A
19 de Gener de 2013
