(Mercè Solé) Els passats 23 i 24 de novembre van tenir lloc a Àvila les jornades organitzades pel Departament de Pastoral del Treball de la Conferència Episcopal, del qual forma part la Pastoral Obrera de Catalunya. Un esdeveniment esperat i celebrat, perquè el 18 de novembre es va escaure el XXXè. aniversari del document “La Pastoral Obrera de tota l’Església”.
La veritat és que els organitzadors volíem que es notés la celebració i es va notar: vam doblar el nombre d’assistents habituals (vam ser uns 200, 16 dels quals provinents de Catalunya) i vam portar uns (unes) ponents d’excepció, per l’interès de la seva aportació i per assolir simultàniament la rara qualitat de ser alhora dones i membres de la cúria romana. Es tracta d’Alessandra Smerili, secretària del dicasteri pel Desenvolupament Humà Integral, religiosa salesiana i doctora en economia, i d’Emilce Cuda, doctora en teologia i cap de la Pontifícia Comissió per a l’Amèrica Llatina, dins del Dicasteri per als Bisbes. Va completar les ponències la intervenció d’un habitual de la casa, com és el prevere Fernando Carlos Díaz Abajo, membre de l’HOAC i veritable autoritat en la Doctrina Social de l’Església.
El to, realista i esperançat, va començar amb una molt bona salutació del bisbe d’Àvila, Jesús Rico, que, bo i reconeixent que l’Església espanyola en el seu conjunt està lluny d’haver-se fet seva la pastoral obrera, ens parlà de la seva preocupació per “el avance de una supuesta espiritualidad intimista y sentimentalista, separada de la vida –eso que el Papa llama neognosticismo, en contraposición a la auténtica espiritualidad evangélica–; la comprensión implícita que tienen muchos del trabajo no como una participación en el proyecto de la creación, sino como un mal del que hay que evadirse, lo que conlleva buscar en las actividades pastorales precisamente esa evasión que se desea; y el debilitamiento del sentido comunitario de la existencia, lo cual supone que muchos cristianos no sientan la necesidad de asociarse para realizar adecuadamente la vocación de todo bautizado, que consiste en transformar el mundo según los criterios del Reino de Dios”.
Aquest mateix sentit comunitari, dins l’Església i dins la societat, va ser un dels punts forts subratllat per tots els ponents. També per Unai Sordo, secretari general de CCOO, que en la seva salutació a l’assemblea va fer una aportació sobre aquesta qüestió i sobre el sentit de transcendència, molt notable.
S’insistí també en la interconnexió entre els treballs remunerats, l’ocupació, i les seves conseqüències socials i mediambientals. I s’insistí també que la meritocràcia, en una societat tan desigual, acaba sent una font important de discriminació. És la “cultura del guanyador”, en paraules de papa Francesc, que culpabilitza i menysprea la gran majoria com a “perdedors”. El desafiament tecnològic, que afecta tant la nostra forma de relacionar-nos com les prioritats de futur, es contraposa a la imprescindible cura de les persones. Una cura que és vista, com deia Smerilli, com una “distracció i un obstacle” d’un treball més important en funció de la rendibilitat econòmica. Cal sortir, doncs, de la lògica del guany perpetu.
Emilce Cuda va desmuntar uns quants axiomes econòmics que conviden a un creixement perpetu, va insistir en la necessitat dels sindicats i de la negociació col·lectiva, i sobretot va portar-nos a eixamplar la mirada cap a la situació laboral i social dels treballadors del món.
Díaz Abajo va fer una bona contemplació de l’evolució de la pastoral obrera durant els darrers trenta anys i va posar l’accent en la necessària implicació dels militants dels moviments en les parròquies.
A les jornades, s’inaugurà l’exposició “Rostros y retos del mundo del Trabajo”, que ben aviat es podrà veure a Catalunya, i que vincula la situació actual del món del treball amb el pensament social de l’Església i amb l’experiència dels moviments.
De tot plegat, val la pena destacar especialment una de les conclusions que llançaren Alessandra Smerili i Emilce Cuda: l’organització actual de la pastoral obrera a Espanya, vinculada a la Conferència Episcopal, amb els seus defectes i les seves virtuts, és un model que val la pena exportar a d’altres indrets. I no només “val la pena”. És un deure. Ho va recollir també el bisbe Abilio Martínez, responsable de la pastoral del treball, en les seves conclusions.
No ens avorrirem!
Podeu seguir les diverses ponències a partir d’aquests enllaços:
- Intervenciód’Alessandra Smerilli
- Intervenció d’Emilce Cuda
- Intervenció de Fernando Carlos Díaz Abajo
- Presentació de les jornades per part d’Abilio Martínez, bisbe d’Osma-Soria
- Salutació de Jesús Rico, bisbe d’Àvila
- Intervenció d’Unai Sordo, secretari general de CCOO
- Conclusions de les jornades per part d’Abilio Martínez, bisbe d’Osma-Soria.
Fotografies: Jordi Esplugas
