Jordi Fontbona, capellà obrer

(Mercè Solé) Dissabte passat la sala d’actes del col·legi Sant Ramon Nonat de Collblanc es va omplir de gom a gom en un homenatge-sorpresa a Jordi Fontbona, capellà obrer, membre del Pradó, consiliari de la JOC i de l’ACO, company de camí de moltíssima gent en els seus gairebé 90 anys de vida. Jo diria que porta Cardijn injectat en vena, amb el seu afany de portar Jesús al món obrer, de formar part activament, com un més, del món del treball, de fidelitat a l’Evangeli amb la sensibilitat del grup de capellans del Pradó, d’austeritat i de vida compartida com el pa de l’Eucaristia. De fet entre els presents hi havia la seva família, i molta gent de grups que ha acompanyat i de parròquies on ha estat. Però d’alguna manera també hi eren, com en un grapat de cireres enganxades les unes amb les altres, molta altra gent que potser no el coneix, ni n’ha sentit a parlar, però que ha viscut la solidaritat, l’acompanyament, l’escalf, la presència de tants militants formats i formades per en Jordi, i empesos a treballar per fer present el Regne de Déu i per transformar tot allò que dins la societat ens fa menys persones.

Perquè el conegueu millor, us deixo amb la intervenció d’un dels assistents, l’Isidre Ferreté, capellà -jesuïta- obrer com ell.  

El Jordi va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil  on va treballar fins als 20 anys per anar a la “mili”. El cuc de la vocació al ministeri li va fer deixar la parella i la família per anar al seminari de Girona.

Però va ser a Salamanca, al Seminari de Vocacions Tardanes (va ser-hi del 1965 al 1970), on va conèixer d’una tacada la JOC, el Pradó i el primer capellà obrer.

L’estiu del 70, amb un Company de Salamanca, va anar a Lió per conèixer als Germanets de Foucauld, i va treballar en un hivernacle de flors, una experiència tan dura com agraïda per a ell.

El 21 de setembre de 1971 és ordenat al seu poble d’Arenys de Munt pel bisbe Narcís Jubany. Al qual li demana anar a Barcelona i finalment accedirà.

Després d’un any al Poblenou, el 1973 arriba al barri de Collblanc, a un pis al carrer Albiol, on viurà 20 anys. Allà, amb altres comencen la JOC, l’ACO i el MIJAC, al carrer Pujós 99. I serà allà on començarà la seva etapa definitiva com a capellà obrer. Comença a treballar el 1974 en una impremta clandestina, on va aprendre a portar una màquina d’offset, cosa que li serviria per la seva carrera professional posterior.

D’aquesta impremta petita i familiar (eren 4 treballadors), que va deixar perquè volia treballar en una que hi haguessin més treballadors, va passar a diverses copisteries i impremtes entre Barcelona i Cornellà. Com anècdota, en una d’elles situada prop del Seminari, l’amo, al cap d’una setmana es va assabentar que el Jordi era capellà i l’acomiadà, per por que li compliqués les coses a la feina.

Aquest perible per diverses empreses el va concloure treballant poc més d’un any en una impremta del mismíssim Joan Gaspar, que més tard seria president del Barça i propietari de l’Hotel Manila, a la Rambla.

En aquells temps no existien els portals de feina (com Infojobs i d’altres ara), però si que existia  en el diari La Vanguardia una secció dedicada a ofertes de feina. I vet aquí que el Jordi va trobar una: la Universitat Autònoma de Barcelona, necessitava un maquinista d’ofsset, oficial de segona. Es va presentar i ja tenim al Jordi, a principis de 1978 treballant a la impremta de la UAB. On va treballar, en horari de matí, fins al 1996, en què es va pre-jubilar. Però la seva vida laboral no va acabar aquí. L’amic Romà Fortuny, capellà obrer i fundador d’Engrunes, li va proposar de treballar-hi formant part de l’equip de formació dels treballadors. I així ho va fer fins l’any 2000 en què es va jubilar. 

Van ser, doncs, 26 anys com a capellà obrer, que sempre va compaginar amb l’acompanyament de la JOC i de l’ACO. Bé, de l’ACO encara ara n’és consiliari de dos grups!. I entre 1975 i 1978 va ser consiliari general de l’ACO. Com anècdota, quan era consiliari general va venir a Barcelona el consiliari general de l’ACO de França. I quan va veure que el Jordi treballava i acompanyava l’ACO i la JOC i els horaris que feia, li va dir: “Tu estás loco, ¿no ves que esto no te ayuda a ti ni a ellos?”.  

De Collblanc va passar al Besòs i d’allà a Badalona. D’allà a la Residència de Capellans de la Diòcesi, on viu ara, i on es va resistir a anar-hi, encara li costa!!!, per l’ambient clerical, que li resulta incòmode, tot i que té altres aspectes positius.

Tot aquest temps de capellà obrer en Jordi l’ha viscut unit al col·lectiu de capellans obrers de Barcelona, Catalunya i els Països Catalans. Ha participat a les Trobades anuals en diversos llocs, però d’especial memòria a La Selva del Camp. I de la trobada mensual dels CO de Barcelona, que encara fem, tot i que més espaiats. I també en relació amb els capellans obrer d’Europa.

Acavem aquest recorregut com a capellà obrer del Jordi amb les seves mateixes paraules, a través de les quals expressa el sentit i l’espiritualitat profunda que acompanya el ministeri dels capellans obrers, extret d’un testimoni del Jordi per a la Trobada Europea de Capellans Obrer del 2019:

“Darrerament, estem assistint, a “l’enterrament” dels capellans obrers. Però jo agafo aquest enterrament en el sentit que dèiem en la 1ª Trobada estatal del capellans obrers l’any 1982: “Portem molts anys intentant comprendre el fet de l’encarnació, que ens ha fet assumir la condició de pobre, i ens ha introduït en la dinàmica del gra de mostassa i del llevat...I des d’aquest condició, fem de la nostra vida, del nostre ministeri, “eucaristia”, intentant traduir en el nostre viure quotidià, el ‘feu això en memòria meva’, no com a gest litúrgic, sinó com a entrega i compromís...”.

O sigui, en el sentit de viure l’Encarnació a fons. Enterrar-se, sí, fins a baix de tot, fins on siguis capaç. Per això podem dir que, mirant Jesús, estem i topem amb el Misteri, que costa d’entendre, creure i viure.

I, ara… penso i dono a aquest “enterrar-se”, com un anar-se empobrint progressivament, lentament...

Aquesta es, indubtablement, la sensació que tens quan passes un temps llarg (anys) al costat d’una màquina d’imprimir i on tot, o gairebé tot, segueix igual: els mateixos companys, els mateixos sorolls, les mateixes pudors... I així un dia i un altre. Anys. 

I mentre et preguntes, moltes vegades, quan t’aixeques a un quart de sis del matí per anar a treballar, o quan estàs barallant-te amb una màquina, si realment és aquell el teu lloc, si té sentit que estiguis allí, quan podries fer i dir altres coses més d’acord amb la teva “condició de capellà”...

I quantes vegades tens la temptació d’abandonar, de deixar-te de “tonteries”, i de fer el que realment hauries de fer: de capellà-capellà. I més, quan  hi ha tanta manca de capellans a les parròquies. Llavors penses que, certament, tindries més temps per llegir, formar-te, reflexionar... i ho trobes a faltar, ja que penses que, possiblement, podries “aportar” molt més a nivell de continguts, i que aniries més descansat i tindries el cap més clar. Sobretot, de cara a acompanyar els militants de la JOC i l’ACO. Segurament que ells m’ho agrairien...

I també recordo que em preguntava: ¿tot això és necessari? ¿Té sentit aquest desgast? ¿No es tracta de voler mantenir tossudament una dèria personal, i per tant subjectiva o poc eclesial, encarada més a un passat més obrerista, i no tant de cara el futur?

Eren interrogants que m’ havia fet moltes vegades, però també és veritat que a l’intentar respondre-hi, sempre m’inclinava per seguir en el treball, tot pensant que, amb aquesta resposta, estava més a prop de la vida i les condicions de la classe obrera amb qui vull estar i morir”