Diumenge XXIX de durant l’any. Cicle B
Barcelona, 21 d’octubre de 2018
Què és el més important d’aquesta vida?
No és tenir èxit.
No és sobrepujar els altres.
El més decisiu és:
-ser autèntic
-saber créixer com a persona humana.
Però sovint, sovint, ens equivoquem des del mateix punt de partença.
Per què ens equivoquem?
Perquè pensem que per afirmar la nostra pròpia vida i assegurar la nostra petita felicitat i llibertat.-- necessàriament hem de dominar els altres.
Insatisfets per no tenir sempre el que volem, atemorits per perdre la felicitat, volem assegurar-nos tractant de dominar la situació des d’una posició de superioritat i de poder sobre els demés.
I així, mirem de manipular, de mil maneres, als que són més dèbils que nosaltres i volem que estiguin al servei de les nostres expectatives, interessos i egoismes.
Fixem-nos en els tipus de relacions que s’estableixen entre
-directors i dirigits
-entre els poderosos i els econòmicament dèbils
-entre professors i alumnes
-entre marits i mullers.
De manera que no encertem a ser algú
-si no és manipulant
-si no és dominant
-si no és oprimint els altres.
Aquest camí és el propi i el típic dels neuròtics.
Què és un neuròtic?
Segons Fritz ...: “neuròtic és tot aquell que utilitza el seu potencial per a manipular els altres en compte de créixer ell mateix.”
Aquest desig de ser grans, dominant els altres, no prové de la força que posseeix, sinó precisament de la debilitat i del buit personal.
De manera que és un intent equivocat d’aconseguir per la força el que hom no sap viure des de la pròpia llibertat i capacitat d’estimar.
Què és el més important d’aquesta vida? ens preguntàvem al començar.
El més important és adonar-nos que existeixen altres camins per a orientar i governar la nostra existència i ser autènticament grans.
Segons Jesús, qui vulgui ser gran ha de renunciar al seu desig de poder sobre els altres i aprendre senzillament a servir des d’una actitud de veritable i constructiu amor fratern.
Els que encerten a viure des de
la generositat
el servei humil
i la solidaritat
són persones que irradien una autoritat única.
No necessiten
amenaçar
ni manipular
ni subornar
ni adular ningú.
Són homes i dones que ens atreuen per la seva generositat i noblesa de vida.
En el seu viure hi resplendeix la grandesa del mateix Jesús que “no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la vida per tots” Mc 10, 45
La seva vida és gran precisament perquè saben i volen donar-la.
La donem, nosaltres, la nostra?
Quines proves en tenim?
