Diumenge XIX de durant l’any. Cicle B
Barcelona, 12 d’agost de 2018
Jesús està discutint amb un grup de jueus. En un determinat moment fa una afirmació de gran importància:
“Ningú pot venir a mi si no l’atreu el Pare”.
I més endavant continua:
“Qui escolta el que diu el Pare i aprèn, ve a mi.”
En quin moment comença a brollar la incredulitat?
Quan comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill i dramàtic.
Déu va quedant com una realitat escassament important que s’arracona en algunes golfes oblidades de la nostra vida.
Aleshores, és fàcil passar de Déu i prescindir-ne del tot.
Fins i tot, els que ens tenim per creients estem perdent la capacitat per escoltar Déu.
No és que Déu no parli en el fons de les consciències. És que plens de soroll i d’orgullosa autosuficiència ja no sabem percebre la seva callada Presència en nosaltres.
Segurament que aquesta és la nostra pitjor tragèdia:
-Ens resistim a escoltar i a fer cas de la crida de Déu
-Ens amaguem de la seva mirada amorosa
-Preferim altres déus amb els que poder viure de manera més còmode i menys responsable, menys exigent.
Què passa, aleshores?
Passa que sense Déu en el cor restem com perduts i foraviats.
Ja no sabem d’on venim ni cap a on anem.
Ja no sabem distingir què és l’essencial i què és el poc important o gens important.
Ens cansem i esgotem buscant seguretat i pau però el nostre pobre cor segueix inquiet i insegur.
Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desvetllen en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu.
Aleshores, tot comença a veure’s d’una altra manera. Una manera més amable i esperançadora, més estimulant.
Fa ja alguns anys, el Vaticà II parlava de la consciència com el nucli més secret de la persona en el que ella se sent ben a prop de Déu. Un espai interior a on la veu de Déu ressona en el més íntim de l’ésser.
Baixar fins el més profund d’aquesta consciència.
Escoltar els anhels més nobles del cor:-- és el camí més senzill per a poder escoltar Déu.
Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.
Ens hi sentim atrets, nosaltres?
L’escoltem, nosaltres, aquesta veu interior?
O bé, esgrimim la fàcil excusa de què no tenim temps?
Si tenim temps per a perdre’l miserablement.—també el podem tenir per buscar Déu.
Tenim temps pel que volem.
Aquí no hi ha excusa que valgui.
Tenim temps pel que volem. Per exemple: per malgastar-lo!
