Sant Pere i Sant Pau. Cicle A
Barcelona, 29 de juny de 2014
Qui dieu que sóc jo?
Per a un cristià aquesta és la pregunta definitiva.
Pels primers creients era molt important recordar:
– a qui estaven seguint
– com col·laboraven en el projecte de Jesús
– i perquè estaven arriscant llurs vides.
Quan avui nosaltres escoltem aquesta pregunta no reaccionem com els primers cristians. Ens limitem a repetir fórmules fetes:
– Jesús és el Fill de Déu fet home
– Jesús, el Salvador
– Jesús, el Redemptor, etc.
És suficient dir això per convertir-nos en veritables seguidors de Jesús?
Evidentment, no.
No es tracta de fórmules sinó
– de vida
– de compromís
– de risc
– de seguiment personal.
A Jesucrist l’adorem com a Déu, però no és el centre de la nostra vida.
A Jesucrist el confessem com a Senyor, però vivim d’esquena al seu projecte.
A Jesucrist li diem Mestre, però no vivim motivats pel que motivava la seva vida.
Vivim com a membres d’una religió, però no som veritables deixebles i seguidors de Jesús.
No ens hem d’enganyar.
Cada u de nosaltres ens hem de posar davant de Jesús i
– ens hem de deixar mirar directament per Ell
– i hem d’escoltar des del més profund del nostre cor la gran pregunta, l’interrogant que resumeix tots els interrogants:
Qui sóc jo realment per a vosaltres?
A aquesta pregunta s’hi respon amb la vida sencera, no amb paraules o fórmules més o menys ortodoxes.
El cristianisme o és compromís de servei incondicional o no és res.
