Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 5 de juny de 2013
L’homilia del papa Francesc ha començat amb una reflexió sobre la prima lectura de la litúrgia del dia, la història de Tobies i Sara: dues persones justes que viuen situacions dramàtiques. Tobies es torna cec encara que sempre faci bones obres, fins i tot arriscant la pròpia vida. Sara es casa amb set homes que es moren abans de la primera nit de noces. Tots dos, en el seu dolor immens, preguen a Déu que els faci morir. “Són persones que es troben situacions límit – afirma el papa-, situacions per sota de l’existència, i busquen una sortida. Es queixen” però “no reneguen”.
“I queixar-se davant de Déu no és un pecat. Un capellà que conec li va dir un cop a una dona que es queixava a Déu per les seves calamitats: ‘Però, senyora, això és una forma de pregària. Endavant!’. El Senyor sent, escolta les nostres queixes. Pensem en els grans personatges bíblics, en Job, quan en el capítol III diu: «Maleït sigui el dia que vaig néixer». I també en Jeremies, en el capítol XX: «Maleït sigui el dia...». Es queixen fins i tot amb una maledicció, però no al Senyor, sinó contra aquella situació, oi? És humà, això”.
Hi ha moltes persones que viuen casos límits, ha subratllat Francesc: nens amb desnutrició, pròfugs, malalts terminals. A l’Evangeli d’avui els saduceus presenten el cas límit d’una dona, vídua de set homes. Però no parlaven d’aquest cas amb el cor.
“Els saduceus parlaven d’aquesta dona com si fos un laboratori, tot asèptic, tot... Era un cas de moral. Preguntem-nos: nosaltres, quan pensem en aquesta gent que pateix tant, hi pensem com si fos un cas de moral, d’idees, ‘però, en aquest cas,... aquest cas...’, o bé hi pensem amb el nostre cor, i fins i tot amb la nostra carn? A mi em sap greu quan es parla d’aquestes situacions de manera tan acadèmica i no humana, a vegades amb estadístiques... però res més. A l’Església hi ha moltes persones en aquesta situació”.
Segons Francesc, cal fer el que diu Jesús: pregar. “Pregar per ells. Ells han d’entrar en el meu cor, ells han de ser una inquietud per a mi: el meu germà pateix, la meva germana pateix. Veieu... el misteri de la comunió dels sants: pregar el Senyor. ‘Però, Senyor, fixa’t en aquella persona: plora, pateix’. Pregar, permeteu-me que ho digui, amb la carn: que la nostra carn pregui. No amb les idees. Pregar amb el cor”.
I les pregàries de Tobies i de Sara, que fins i tot demanant la mort s’adrecen al Senyor, ens donen esperança – afirma el papa –, perquè són acollides per Déu d’alguna manera, que no els deixa morir sinó que cura Tobies i acaba donant un marit a Sara. “La pregària sempre arriba a la Glòria de Déu, sempre, quan és pregària des del cor”. En canvi, “quan és un cas de moral, com aquest del que parlaven els saduceus, no arriba mai, perquè no surt mai de nosaltres mateixos, no ens interessa. És un joc inteŀlectual”.
El papa ens convida a pregar per tots els qui viuen situacions dramàtiques i pateixen molt, i com Jesús a la Creu criden: «Pare, Pare, per què m’has abandonat?». Resem “perquè la nostra pregària arribi i sigui una mica d’esperança per tots nosaltres”.
Traducció: Marta Nin
