Angelus del papa Francesc a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, 3 de novembre de 2013
“Estimats germans i germanes, bon dia!
La pàgina de l’Evangeli de Lluc d’aquest diumenge ens mostra Jesús que, en el seu camí cap a Jerusalem, entra a la ciutat de Jericó. Es tracta de l’última etapa d’un viatge que resumeix dins seu el sentit de tota la vida de Jesús, dedicada a buscar i salvar les ovelles perdudes de la casa d’Israel. Però com més s’apropa el camí a la meta, més s’estreny al voltant de Jesús un cercle d’hostilitat.
Tot i així, a Jericó succeeix un dels esdeveniments més joiosos de sant Lluc: la conversió de Zaqueu. Aquest home és una ovella perduda, és menyspreat, un “excomunicat”, perquè és un publicà, és més, és el cap de les publicans de la ciutat, amic dels odiats ocupants romans, és un lladre i un explotador.
Com que se li impedeix d’apropar-se a Jesús, probablement a causa de la seva mala fama, i pel fet de ser petit d’estatura, Zaqueu s’enfila dalt d’una arbre, per poder veure el Mestre que passa. Aquest gest exterior, una mica ridícul, expressa però l’acte interior de l’home que mira de posar-se pel damunt de la gentada per tenir un contacte amb Jesús. Ni el mateix Zaqueu no sap el sentit profund del seu gest, no sap per què ho fa, això, però ho fa. Tampoc gosa esperar que es pugui superar la distància que el separa del Senyor; es resigna a veure’l només de passada.
Però Jesús, quan arriba a prop d’aquell arbre, el crida pel seu nom: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva». Aquell home petit d’estatura, rebutjat per tothom i distant de Jesús, està com perdut en l’anonimat; però Jesús el crida, i aquell nom “Zaqueu”, en la llengua de l’època, té un bell significat ple d’aŀlusions: “Zaqueu”, de fet, vol dir “Déu recorda”.
I Jesús va a la casa de Zaqueu, suscitant les crítiques de tota la gent de Jericó (perquè en aquella època també hi havia molta xerrameca!), que deia: ‘Però com pot ser això? Amb tanta gent bona que hi ha a la ciutat, i se’n va precisament a casa d’aquell publicà?’ Sí, perquè ell estava perdut; i Jesús diu: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham». A casa de Zaqueu, des d’aquell dia, va entrar la joia, va entrar la pau, va entrar la salvació, va entrar Jesús.
No hi ha professió o condició social, no hi ha pecat o crim de cap gènere que pugui esborrar de la memòria i del cor de Déu ni un sol dels seus fills. “Déu recorda”, sempre, i no s’oblida de ningú dels qui ha creat; Ell és Pare, sempre amatent i amorós esperant veure renèixer en el cor del fill el desig del retorn a casa. I quan reconeix aquell desig, ni que sigui simplement esbossat, i molts cops gairebé inconscient, de seguida se n’hi va al costat, i amb el seu perdó li fa més fàcil el camí de la conversió i del retorn. Mirem Zaqueu, avui, dalt de l’arbre: el seu és un gest ben ridícul, però és un gest de salvació.
I jo a tu et dic: si tens un pes a la consciència, si t’avergonyeixes de moltes coses que has comès, atura’t una mica, no tinguis por. Pensa que algú t’espera perquè mai s’ha oblidat de recordar-te; i aquest algú és el teu Pare, és Déu que t’espera! Enfila’t com va fer Zaqueu! Puja dalt de l’arbre del desig de ser perdonat; jo t’asseguro que no quedaràs decebut. Jesús és misericordiós i mai no es cansa de perdonar! Recorda-te’n bé! Jesús és així.
Germans i germanes, deixem-nos cridar pel nostre nom, també nosaltres, per Jesús! En el profund del cor, escoltem la seva veu que ens diu: “Avui m’he de quedar a casa teva”, és a dir, en el nostre cor, en la teva vida. I acollim-lo amb alegria: Ell pot canviar-nos, pot transformar el nostre cor de pedra en cor de carn, pot alliberar-nos de l’egoisme i fer de la nostra vida un do d’amor. Jesús pot fer-ho; deixem-nos mirar per Jesús!”
Traducció: Marta Nin
