Àngelus del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Diumenge 14 de juny de 2015
Estimats germans i germanes, bon dia!
L'evangeli d'avui consta de dues paràboles molt curtes: la de la llavor que germina i creix per si mateixa, i la del gra de mostassa cfr (Mc 4,26-34). A través d'aquestes imatges del món rural, Jesús presenta l'eficàcia de la Paraula de Déu i les exigències del seu Regne, mostrant les raons de la nostra esperança i del nostre compromís en la història.
En la primera paràbola l’atenció es posa en el fet que la llavor, sembrada a la terra, arrela i creix per ella sola, tan si l'agricultor dorm com si està llevat. Ell confia en la potència interna de la pròpia llavor i en la fertilitat del terreny. En el llenguatge evangèlic, la llavor és símbol de la Paraula de Déu, la fertilitat de la qual es reivindica per aquesta paràbola. Com la humil llavor creix en la terra, així la Paraula actua amb la potència de Déu en el cor de qui l’escolta. Déu ha confiat la seva Paraula a la nostra terra, és a dir, a cadascú de nosaltres amb la nostra humanitat concreta. Podem estar segurs, perquè la Paraula de Déu és paraula creadora, destinada a esdevenir "el blat granat dintre l'espiga" (v. 28). Aquesta Paraula, si és acollida, dóna certament els seus fruits, perquè Déu mateix la fa germinar i madurar en formes que no sempre podem verificar i d'una manera que no sabem (cf. v. 27). Tot això ens fa entendre que és sempre Déu qui fa créixer el seu Regne -per això preguem sempre "vingui el vostre Regne"- és Ell qui el fa créixer, l'home és el seu humil col·laborador, que contempla i s’alegra de l’acció creadora divina i n’espera amb paciència els fruits.
La Paraula de Déu fa créixer, dóna vida. I aquí m'agradaria recordar una vegada més la importància de tenir l'Evangeli, la Bíblia, a la mà -l'Evangeli en la cartera, a la butxaca– i d’alimentar-nos cada dia amb aquesta Paraula viva de Déu, llegir cada dia un tros de l'Evangeli, un fragment de la Bíblia. Mai no oblidis això, per favor. Perquè aquesta és la força que fa germinar en nosaltres la vida del Regne de Déu.
La segona paràbola utilitza la imatge de la llavor de mostassa. Tot i ser la més petita de totes les llavors, està plena de vida i creix fins acabar "la més gran de totes les hortalisses" (Mc 4,32). I així és el Regne de Déu: una realitat humanament petita i aparentment insignificant. Per entrar a ser-ne part cal ser pobre en el cor; no confiar en les seves pròpies capacitats, sinó en la potència de l'amor de Déu; no actuar per ser important als ulls del món, sinó estimats al ulls de Déu, que prefereix els senzills i els humils. Quan vivim així, a través nostre entra la força de Crist i transforma això que és petit i modest en una realitat que fa fermentar tota la massa del món i de la història.
A partir d'aquestes dues paràboles ens ve un ensenyament important: el Regne de Déu requereix la nostra col.laboració, però és sobretot iniciativa i do del Senyor. El nostre dèbil treball, aparentment petit, donada la complexitat dels problemes del món, s’insereix en el de Déu que no té por de les dificultats. La victòria del Senyor és segura: el seu amor farà germinar i farà créixer tota llavor de bé sobre la terra. Això ens obre a la confiança i a l'esperança, malgrat les tragèdies, les injustícies i els sofriments que trobem. La llavor del bé i de la pau creix i es desenrotlla, perquè la fa madurar l'amor misericordiós de Déu.
Que la Mare de Déu, que va acollir com "terra fecunda" la llavor de la divina Paraula, ens sostingui en aquesta esperança que mai no defrauda.
Traducció: Pere Prat –Catalunya Religió