El passat 11 de juliol, solemnitat de sant Benet de Núrsia, el Monestir de Poblet va ser el magnífic escenari de la benedicció abacial de fra Rafel Barruè, el seu nou abat, conferida per fra Mauro-Giuseppe Lepori, abat general de l'Orde Cistercenc, envoltat de les comunitats de Poblet i de Solius, així com de diverses abadesses de monestirs femenins. Els bisbes de les diòcesis catalanes van participar en l'acte litúrgic. La nombrosa presència dels efectius dels Mossos d'Esquadra a les immediacions feia preveure l'assistència del president de la Generalitat, amb la seva comitiva, com així va ser. El poble senzill no va voler perdre's la celebració, així com familiars de l'abat procedents de Villarreal, el seu lloc de naixement. De forma massiva i serena, tots els presents ens vam submergir en el cant gregorià, en la sòbria arquitectura del temple, en el ritme pausat del temps, en els ritus litúrgics prenyats de profunds sentits.
La contraportada del fullet, de forma molt creativa, combina quatre paraules, cadascuna d'elles de set lletres, que s'agrupen de quatre en quatre al voltant de set petits quadrats. El títol de la pàgina resa així: «Projecte d'un claustre obert». Les paraules són el ressò del lema abacial «Déu és Amor» (1Jo 4-8): estimar, escoltar, paraula i silenci. El nou abat integra la seva vocació de monjo cistercenc amb els seus estudis universitaris de Belles Arts. Expressa el seu batec monacal a través del llenguatge artístic. No renuncia al claustre ni s'hi tanca, sinó que l'obre a tots. Per això, no és estrany, que en la seva al·locució final digués: «Necessitem silenci monàstic, i això val per a tothom». Dies abans, a la sala capitular va reflexionar sobre l'escolta: «Escolta, que bo que és saber escoltar. Que bo que és saber silenciar els sorolls, per així romandre amb l'orella del cor ben atenta a les prescripcions de la Paraula de Déu. Avui ens hem de preguntar si tenim cor. I si en tenim, si el nostre cor té orelles per escoltar. Perquè moltes vegades es cau en la falsa saviesa que l’orgull alimenta i hom es creu que com tot ho sap no cal escoltar res de res. I així podem llançar fora del nostre cor qualsevol experiència de Déu». L'escolta està vinculada al silenci que possibilita l'audició de la paraula i rau en l'amor, la seu del qual es troba al cor, que és molt més que la seu del sentiment.
Raimon Panikkar, en el seu llibre Elogio de la sencillez desenvolupa el tema de l'arquetip de monjo. Segons ell, «el monacal, és a dir, l'arquetip del qual el monjo és una expressió, correspon a la dimensió de l'humanum, de manera que tot ésser humà té potencialment la possibilitat de realitzar aquesta dimensió». Tots ens sentim interpel·lats per aquestes quatre paraules: estimar, escoltar, paraula, silenci. Panikker continua dient: «No tothom pot o ha d'entrar en un monestir, però tothom té una dimensió monàstica que ha de ser cultivada». El nou abat de Poblet ens convida a entrar en aquest claustre obert, sense deixar d'estar on vivim. La invitació hi és. En tot cas, cal acceptar-la.
