Quan en un moment de pausa un repassa la seva pròpia vida, a quines conclusions arriba? Quins sentiments sorgeixen quan venen a la memòria situacions difícils, patiments personals, frustracions sense pal·liatius? En realitat, quin grau d'objectivitat existeix en els records de la memòria? Com cicatritzar les ferides, rebudes en els primers anys, però que encara supuren perquè no estan curades? He llegit el llibre Escapar para vivir. El viaje de una joven norcoreana hacia la libertad de Yeonmi Park, que va publicar en anglès el 2015 amb el títol In Order to Live. A North Korean Girl's Journey to Freedom. Va acabar de redactar-lo als 21 anys i actualment en té 30. El relat resulta impactant i afloren situacions dramàtiques d'alt voltatge, com fam, pobresa, abusos, inseguretat, malalties... en un entorn polític mancat de llibertat. Els preus personals i familiars que paga per aconseguir la supervivència s'endinsen fins i tot en el tràfic de persones. El seu itinerari parteix de Corea de Nord, passa per la Xina i Mongòlia fins a assolir Corea del Sud. Records d'una nena adolescent fins a ser una dona jove. Després d'aparèixer en un programa de televisió, que va catapultar internacionalment la seva figura, va prendre una decisió: «Escriuria tota la meva història, per complet, sense guardar-me res sobre la meva pròpia experiència en el món del tràfic de persones. Perquè la meva vida tingués algun significat, aquesta era l'única opció».
Afrontar el passat no resulta gens fàcil. Quan una narració autobiogràfica arriba als lectors, com passa en el cas de Yeonmi, s'entrecreuen dos biaixos: el biaix de l'autora juntament amb el biaix del lector. Amb freqüència, tots dos són determinants. Repetir la seva autobiografia moltes vegades en mitjans de comunicació molt diversos permet advertir contradiccions, que poden posar en dubte la veracitat de la narració o, almenys, de les valoracions que se'n facin. La política nord-coreana complica els fets i, especialment, més encara, quan després de la seva publicació l'autora ha pres postura com a activista en temes controvertits i s'ha posicionat sobre qüestions polèmiques.
Sense deixar de ser certes aquestes apreciacions, el gènere autobiogràfic té indubtables valors. Es tracta d'afrontar la veritat sobre la pròpia vida. La veritat fa lliures, però sovint pot ser molt dolorosa. Hi ha riscos com ara edulcorar alguns capítols de la pròpia vida, generar zones d'oblit, que s'esborren de manera com si mai no haguessin ocorregut... Llegir Yeonmi Park impacta, però també fa replantejar la vida del lector que, fins i tot sense tenir un mínim semblant amb la tragèdia viscuda per ella, ha d'enfrontar-se amb els seus propis dimonis, amb els seus ressentiments, amb les seves ferides, amb les seves frustracions, amb els seus fracassos... També hi ha, sens dubte, capítols de bellesa i satisfacció. Escriure l'autobiografia, encara que siguin unes poques pàgines, o almenys reflexionar-hi, obre uns horitzons d'autocomprensió i de sentit. És sanador i terapèutic. Almenys, apareixen situacions per agrair i d'altres que convé resoldre per trobar una pau més profunda. Les ferides que no es curen fàcilment es poden gangrenar i fan més mal del que un de vegades arriba a tenir consciència.
