Dachau

Dia 30 de maig de 2024. Estat federal de Baviera (Alemanya). Cau un intens xàfec quan l'autocar s'aproxima al camp de concentració de Dachau. No és la meva primera visita, però en aquesta ocasió hi ha una novetat. A la zona d'accés, hi ha hagut dues persones que conec: un alemany i un francès. Pregunto a l'alemany si és la primera vegada que visita el camp. Em diu que sí. Em costa creure-ho i li ho torno a preguntar. Em confirma la seva resposta. Observo que està profundament impactat i surt de la seva boca una paraula en anglès: sadness [tristesa]. El francès, alsacià, em conta que el seu pare va ser tancat al camp perquè es va negar a convertir-se en milicià al servei dels nazis. No hi va morir, però ell es va veure privat durant uns anys de la presència paterna. Amalgama de sentiments i de ferides profundes en la biografia de cadascú. En alguna manera o altra, també de tota la resta.

El gravat a la porta d'entrada ja revolta les tripes: Arbeit macht frei [El treball et fa lliure]. Cinisme en estat pur. Disposo d'un plànol del monument commemoratiu, així com d'una audioguia. Imatges de vídeo, fotografies, barracons... esclaten davant els ulls i van foradant les entranyes. No es tracta de pensar gaire, sinó de deixar-se xopar per la realitat. Edifici de guàrdia, pati de revista, el museu (antic edifici d'intendència), el búnquer... escenaris de patiments indescriptibles. Els barracons, que ocupen una extensa àrea, es perimetren a terra tant a dreta com a esquerra del carrer principal. Al fons, el monument jueu, la capella de l'Agonia de Crist, l'església evangèlica de la Reconciliació i la capella commemorativa russa-ortodoxa. Fora del camp, però amb accés directe des de l'interior el monestir carmelita, fundat el 1964, per «fer d'aquest indret d'antics horrors un lloc d'immolació i oració i erigir precisament aquí un signe viu d'esperança». Al recinte exterior del camp, unit per un petit pont, les cambres de gas i el crematori. Sense comentaris. Silenci.

Dachau reuneix tres característiques: va ser el primer camp de concentració que es va obrir, va estar operatiu durant tot el període nazi i va servir de model i de referència per als altres camps de concentració i extermini que es van crear. Es calcula amb certa aproximació que hi van morir més de 40.000 persones.

Theodor W. Adorno afirma amb contundència al seu llibre Educació després d'Auschwitz: «L'exigència que Auschwitz no es repeteixi és la primera de totes les que cal plantejar a l'educació... Qualsevol possible debat sobre ideals educatius resulta irrellevant i indiferent en comparació amb això: que Auschwitz no es repeteixi». N'hi ha prou de donar una mirada als conflictes bèl·lics actuals i a la polarització política bolcada als extrems per reconèixer el fracàs de l'educació en aquest punt. Si som incapaços d'anar més enllá, repetirem la història.