Com visc el meu temps?

El temps... Des del primer instant de la concepció, el cronòmetre de la vida es posa en marxa amb dues tasques. Primer, sumar. Els segons se succeeixen uns als altres de manera inexorable i s'acumulen els anys. Segon, restar. Els segons, en la seva marxa enrere, van descomptant el temps que queda de vida i apareix la sensació de fugacitat. Sèneca va escriure el llibre La brevetat de la vida (De brevitate vitae), que ve a ser una meditació filosòfica sobre el temps. Un tema que toca de prop a tots. El preu que estic pagant per escriure aquest article és dedicar-li temps. Els lectors paguen també el seu llegint-lo. Però la visió d'aquest filòsof cordovès apunta a dimensions encara més profundes.

En el segon capítol cita la frase d'un poeta: «Diminuta és la part de vida que vivim». I afegeix: «La resta del lapse de temps, en efecte, no és vida, sinó mer temps». Estar ocupats és l'objectiu. Encara millor, és la distracció. No és el mateix plantejar la vida com a passatemps, com a acumulació d'anys, que viure-la a fons, amb consciència i sentit. Sèneca no tem desemmascarar actituds superficials, ja que el que està en joc és massa important per deixar de tenir-ho en compte. Afirma: «No tenim poc temps, sinó que en perdem molt (...) No rebem una vida breu, sinó que la fem breu. No som pobres, sinó malbaratadors». No és d'estranyar que les persones que han estat a punt de perdre la vida per una malaltia o per un altre motiu, replantegin la seva vida des d'un nivell més profund. No es tracta de vegetar, sinó de viure. Com li passa a Kanji Watanabe, protagonista del film japonès Ikiru [Vivir] d'Akira  Kurosawa. Tants anys deambulant sense haver realitzat cap aportació. En els seus últims mesos de vida adquireix una consciència tal que es transforma. La lluita per realitzar un parc públic infantil dona sentit a la seva existència.

Amb freqüència, l'excés d'ocupació és una estratagema per deixar d'estar amb si mateix. Sèneca ho detecta amb subtilesa: «Mai no deixen que tornin a si mateixos». Fins i tot quan es creu que s'atén els altres, no sempre significa que en realitat vulguis estar amb un altre «sinó que no podies estar amb tu mateix». Abordar aquest tema en profunditat implica el risc de travessar un camp de mines: el temps com a productivitat i com una manera de convertir-lo en or, el temps com a realització personal equivalent a desentendre's dels altres i dels compromisos adquirits... Les opcions de vida, siguin les que siguin, requereixen el seu temps.

La lectura d'aquest llibre de Sèneca, la brevetat del qual no només està en el títol sinó també en l'extensió de les seves pàgines, ens situa davant d'un tema de gran actualitat i d'enorme importància vital. Com visc el meu temps? La meva existència és un passatemps superficial que realitzo inconscientment o es converteix en una font de sentit? La recerca de la saviesa que propugna Sèneca s'allunya de les passions i el desenfrenament. En el fons, la saviesa no és només un plaer intel·lectual, sinó la manera d’assaborir la vida per gaudir-la en profunditat.