Avui voldria compartir una reflexió, o un sentiment, o com n’hi vulgueu dir, arran del dinar de Nadal.
A casa, des de fa ja uns quants anys, en el dinar de Nadal ens reunim quatre persones: la Mercè com a cuinera tot terreny, jo com a coamfitrió amb ella, la tia de la Mercè, soltera, que viu en una residència amb molt bona atenció i un cert luxe, i el meu germà Jordi, que té una discapacitat psíquica, que vivia amb nosaltres i que des de fa gairebé un parell d’anys viu en una llar-residència a Sant Boi, però que durant aquestes festes ve a casa.
El dinar sempre ha estat un dinar català tradicional, que abans consistia en escudella, carn d’olla, pollastre farcit amb salsitxes, prunes, poma, panses i pinyons, i per postres torrons, neules i polvorons; ara, però, hem eliminat, perquè ja mengem menys, l’escudella i la carn d’olla i l’hem substituïda per una entrants més discrets i de bon pair.
Aquest any, però, hi ha hagut un parell de canvis. El Jordi continua igual i va perdent capacitat cognitiva, però gràcies a Déu ha millorat en tranquil·litat i bon tracte, per obra, en part, a la bona adaptació que ha fet a la llar-residència i, sobretot, creiem nosaltres, gràcies al fet que els metges han aconseguit encertar-li més adequadament les dosis de la medicació que pren (quin poder, la química, Déu meu!). Però en canvi, i com a contrast, qui ha perdut molt és la tieta. De cop, en un sol any, s’ha anat deteriorant. Cal dir que ja té 100 anys: els va fer dos dies abans de Nadal. Però fins al Nadal de l’any passat estava perfecta. Dèbil, això sí, i tossudeta, però amb el cap la mar de bé. Però ara ha perdut molta capacitat cognitiva i molta memòria, i a més de tant en tant té al·lucinacions. Es nega a acceptar que té 100 anys i diu que en té 93; diu que les amistats no la van a visitar, cosa que certament no es correspon amb la realitat... Es va passar el dinar dient reiterativament que tenia mala consciència d’haver deixat sola la seva tia que estava empiocada... i que de fet ja fa quaranta anys que va morir.
En definitiva, que hem tingut un dinar certament agradable perquè hem menjat bé com sempre i hi havia bon rotllo, però hem notat molt la baixada de nivell. La tia, que era una dona xerraire, culta i capaç d’estar atenta a tot i a tothom, estava en un altre món. I el Jordi estava com està darrerament: amable, trempat, però amb les capacitats bastant reduïdes.
Com deia, m’ha fet pensar, la situació. Nadal és una festa plena de vida, de ganes de viure, i de voler molta vida per a tothom. Una festa que té a l’arrel la vida inesgotable de Déu, que es fa carn en Jesús. Però no és per atzar que aquesta vida es visibilitzi no en els palaus del reis, com deia Jesús parlant de Joan Baptista, sinó en un lloc que no es propi de cap rei. I aquest és el gran missatge: vida, ganes de viure, molta vida per a tothom, però començant per baix. La feblesa que vam tenir a taula en el dinar de Nadal en va ser un bon recordatori. Gràcies a Déu.
