Els Mags, en el seu llarg viatge, van passar de segur per moltes ciutats importants. Tal vegada Babilònia, Assur, Nínive, Palmira, Damasc, Gaza, Jerusalem… La fi del pelegrinatge era, però, un poblet petit: Betlem. No era certament la més petita de les ciutats de Judà, perquè en ella havia de néixer el Messies, però era una ciutat humil com el seu Salvador.
La vida, diu el poeta català Jordi Pàmias, és enigma i és do. En efecte, en ella hi ha perplexitatats -adversitats i entrebancs- però hi ha també el vent favorable que, si el sabem rebre, ens impulsa suaument pel camí adequat. Podem anomenar Saviesa (el primer do de l’Esperit) aquest Vent favorable. Si Lluc hagués narrat el viatge dels Mags, segurament hagués dit que els seus cors estaven “plens de l’Esperit Sant”. Perquè Lluc sempre adverteix que els qui segueixen Jesús de Nazaret són “plens de l’Esperit”.
Els Mags tenien també un signe visible: l’estel que centellejava. No era una Paraula que instruís sobre el camí encertat, però mostrava els tombants a seguir. La Paraula –amb el Do de l’Esperit de Déu, comunicador de la Saviesa— la portaven dins del cor, mentre que l’estel els guiava des de fora. És que ens els viatges i peregrinacions, sol haver-hi molts signes que acompanyen els viatgers: persones, com Herodes, amb els caps dels sacerdots i els escribes del poble; llocs reconeguts, com Jerusalem; esdeveniments, com la profecia de Miquees; fins i tot l‘estel centellejant, que fulgura i guspireja, com ens ensenya a dir Josep Vicens Foix, el poeta de Sarrià. El senyal del Senyor, no para d’espurnejar: és com la Providència pels Mags.
La caravana dels Mags fa una passa darrera l’altra: amb goig i amb esforç, com es fa en els pelegrinatges importants. També nosaltres estem de camí i anem cercant Jesús. Ara, el centelleix de l’estel s’ha deturat sobre l’Infant, Maria i Josep i ens ha omplert d’una immensa alegria. Quina gran alegria m’ha donat la frontissa entre el 2010 i el 2011?
Jo, al final de l’any, he trobat un personatge singular: el científic Stephen W. Hawking. Li sembla sobrer el paper d’un Creador: "Perquè hi ha una llei com la gravetat, l'Univers podria crear-se per si mateix del no-res. La creació espontània és la raó per la qual és redundant el paper d'un Creador de l’univers". Segons Hawking,la llei de la gravetat unida a l’atzar expliquen el Big-Bang, la primera expansió de l’Univers. Però, què és aquest “no-res” enriquit, en el qual s’incorpora l’atzar, la llei de la gravetat, i segurament les lleis primordials de l’univers? El “no-res” de Hawking és un “no-res” que ja és alguna cosa. Sí. Per això podem repetir, amb ple sentit, la pregunta de Leibniz i de Heidegger: “Per què hi ha alguna cosa més aviat que el no-res”? És una pregunta de la raó, atreta per l'Amor de Déu, que ens porta envers Ell.
Penso que és ben versemblant que, abans del Big-Bang físic, hi hagués un Big-Bang mental, és a dir que fos un coneixement i un amor que volen que hi hagi un univers,els qui donen lloc a l’existència física del cosmos. A Déu bé se li pot atribuir la decisió mental que dóna lloc al començ de tot. No l’hem de ficar en el món determinista de la física, sinó en el coneixement i en l’amor que donen lloc a les lleis físiques.
El més versemblant, el menys ideològic, continua essent que, amb Déu, el viatge de tot home finalitza feliçment, mentre que, sense Déu, l’home camina sense horitzó ni esperança. Tal vegada un dels Mags –al menys de la comitiva— fora el jesuïta evolucionista Pierre Theilard de Chardin, perquè continua actual la seva visió d’un món finalitzat per Crist. Com el Viatge dels Mags.
Ah! no oblidem pas els dons que ofereixen a l’Infant: or, encens i mirra. Els Mags no desitgen riquesa, èxit o autoafirmació. Els ofereixen a Déu.
