La conversió a Déu

El tercer diumenge de Quaresma presenta una primera lectura i un Salm en què apareix la revelació del Déu únic, compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. (Salm 102).
Pel que fa a la primera lectura és suficient dir que tracta de l’astorament de Moisès davant la bardissa ardent, que no es consumia, i des de la qual és revelat el Nom de Déu al mateix Moisès: “Jo sóc el qui sóc”, o bé “Jo sóc el qui seré”, el que aniré obrint-vos el camí cap el Regne, perquè “Ell és amb nosaltres”.
 
Tot això fa esperar  un Evangeli en què Déu s’acabi de revelar en el Nou Testament. En canvi, l’Evangeli del tercer diumenge comença amb quelcom que no sembla pas una escena de revelació de Déu.
 
Comença amb una notícia molt trista, que li fan arribar a Jesús; un esdeveniment que ha passat aquells dies: el cas d’uns galileus, la sang dels quals, Pilat havia mesclat amb la sang de les víctimes que estaven oferint en sacrifici. A Jesús, aquest fet li provoca un doble comentari: “¿Us penseu que aquests galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que els altres galileus? Us asseguro que no”. Jesús, en primer lloc, descarta que la mort d’aquests galileus sigui l’efecte dels seus pecats. Però després d’aquesta pràctica declaració d’innocència, Jesús ens adverteix: “Si no us convertiu, tots acabareu igual”.
Aquí hi ha una primera pista. Malgrat la pena que suposa la mort dels homes galileus, Jesús ens adverteix seriosament que, sense conversió a Déu, que és la vida, tots acabarem en la mort. Què n’és d’important la conversió a Déu en aquesta Quaresma i sempre. Déu és la riquesa espiritual i el sentit de la vida dels humans. Som transfigurats amb Jesús vèiem el diumenge passat.
 
En veritat, ens cal fer aquest pas del nostre “ego” a Déu. No és un salt irracional, ni un salt en el buit. És un salt d’aquest món que només ens ofereix “coses” al Déu que ens ofereix Amor a les persones. Potser més que un salt és un pas o una successió de passes cap el Regne de Déu on s’estima i es perdona, on dones i reps, on hom surt del propi “ego” per arribar a les altres persones, de tal manera que no només estiguem aplegats sinó que ens sentim germans. És el pas envers on hi ha la Font de la qual raja el mode de ser “compassiu i benigne, ric en l’amor”.
 
Ara que Blai Pascal apareix en el teatre, pot ser bo entendre, no pas d’una manera mercantil, la seva aposta: res no hi perdo si em converteixo a l’amor de Déu. Al contrari: guanyaré en ètica i en humanitat. Tot ho puc guanyar si Ell m’omple el cor de llum i d’amor. Ens omple el cor de llum i d’Amor.
 
És important precisar: ¿a quin Déu ens convertim? L’Antic Testament és molt avançat en la manera de concebre Déu. El paradigma de l’Èxode, basat en la revelació de Déu a Moisès, ens parla de “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. A més d’Exode 34, 6 es troba aquesta expresió a Joel 2, 13; a Jonàs 4, 2 i als Salms 85, 15; 102, 8; i 144, 8. El Nou Testament rebla aquesta visió de l’Antic, amb una delicada paràbola sobre la figuera situada a la vinya, que forma la segona part de l’Evangeli d’avui.
 
Déu no se’ns revela judicant ni condemnant. Precisament el seu Regne ve quan ni nosaltres judiquem els altres ni Ell ens judica a nosaltres. Déu és un vinyater pacient, amorós, que té cura de la figuera situada en la seva vinya. Ell cava la terra, hi posa fems, el que demostra l’anhel de l’hortolà perquè la figuera faci fruit. L’ amor de Déu vol fruitar en nosaltres i a través de nosaltres. Ens fa lliures i responsables perquè no perdem les ocasiones d’ actuar.

Diumenge tercer de Quaresma