Fa temps en una conversa entre amics, algú va comentar: «Si ho penseu bé, els cristians, vivim en un espòiler constant: ja sabem com acabarà la història; i tot i això continuem celebrant l’Eucaristia cada setmana i continuem preparant les celebracions cada setmana com si fossin úniques». Després d’aquesta afirmació el company del costat li va respondre: «Bé, és que encara que sempre celebrem el mateix, en el fons, cada celebració és diferent». I la conversa es va transformar en un debat per veure qui tenia raó. En aquell moment no es va arribar a cap conclusió; però fa poc vaig topar amb aquest fragment del llibre La missa dominical pas a pas, de Joaquim Gomis i Josep Lligadas, que em va donar la resposta.
Maria Guarch
Cada celebració és diferent
Per tal com cada persona és diferent, i cada grup és diferent, també ha de ser diferent cada celebració. En una en què la majoria d’assistents siguin gent gran, les coses seran més pausades, i àdhuc alguna part, per exemple, es cantarà en gregorià. En una amb gent més jove, el ritme serà més viu, i més agressiu i tot, si voleu.
Convé tenir-ho en compte, això. Convé que a cada parròquia i a cada lloc hi hagi en tant que es pugui celebracions amb tarannàs diferents, perquè responguin als diferents estils i mentalitats. No que s’hagin de fer grans canvis entre cada celebració (ni es tracta de celebracions de grups concrets i homogenis, sinó de celebracions obertes), sinó que el to que tinguin respongui més particularment als diversos estils de gent: amb cants més o menys vius, amb espais més o menys amplis de silenci i música, amb més moviment de gent que intervé o amb més pau...
En tot cas, però, el que cal és ser molt fidel a l’assemblea. Això vol dir, per exemple, no fer-li fer coses que no li encaixen (per exemple, fer intervenir a l’homilia, o fer dir pregàries espontànies, o fer cantar cants molts rítmics, a una gent que no en té ganes: aquestes coses, en efecte, poden ser senyals de vivor o de participació en segon quines assemblees, però en moltes d’altres, en canvi, la participació es manifestarà de maneres més quietes). I vol dir, alhora, fer-li fer els passos que realment li convé de fer i pot fer (des de fer que els lectors es preparin bé, fins a ensenyar a no escandalitzar-se el dia que els joves que van a aquella missa llegeixen unes pregàries dels fidels una mica punxegudes, passant per muntar una petita coral que prepari i sostingui el cant).
En el fons de tot això, el que hi ha, certament, és l’element decisiu de la sensibilitat litúrgica i la sintonia amb l’assemblea per part dels responsables de cada celebració. I per a això, és clar, no hi ha receptes.
Repetició i novetat
A la celebració hi ha un joc entre repetició i novetat, i jugar bé en aquest joc és el que li dona gràcia i ritme.
És important que a la celebració hi hagi repetició. És a dir, que ressonin en els fidels textos i paraules coneguts, als quals hom s’hi pugui associar amb facilitat, amb el cor, sense haver de tenir el cervell amb la permanent tensió de captar coses noves. Poder-se associar amb pau al parenostre, a la pregària eucarística, als cants coneguts, ajuda de manera decisiva a la creació del clima de pregària que la celebració ha de tenir. Com quan per Sant Jordi hom regala, sempre i cada any igual, una rosa.
Però és important, alhora, que hi hagi elements nous, que donin color a les coses repetides. L’element sempre nou de la celebració és, és clar, la lectura de la Paraula. Però alhora n’hi ha d’altres, a nivell més de signe: l’ambientació diferent de l’església, les breus frases que acoloreixen el gest de pau, aquell cant peculiar al qual avui es dona un relleu especial. Aquestes coses ajuden a ressaltar i donar personalitat pròpia a cada un dels dies i moments, i impedeixen que les coses repetides esdevinguin monòtones. Com quan per Sant Jordi hom regala, cada any diferent, un llibre.
El joc i la dosificació d’aquests dos elements, la repetició i la novetat, és una de les arts bàsiques que hauria de dominar tot responsable de celebració.
