L’Església que viu i peregrina a Catalunya està de festa ran de la beatificació d’un grup nombrós dels seus màrtirs el dia 13 d’octubre a Tarragona. Aquell dia, fins a 522 màrtirs provinents de diverses diòcesis espanyoles (bisbes, preveres, religiosos i laics) foren proclamats beats. Sota el cel encalmat de tardor i vora la mar del bisbe Fructuós, milers de persones experimentaven la força extraordinària del testimoni cristià, barreja sense parió d’humilitat i fermesa, generositat i amor als enemics. La creu de Jesucrist estenia els seus braços cap als qui havien vingut de la gran tribulació i havien rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell. Els màrtirs són l’extensió de la creu de Jesús. La seva mort projecta amb força la redempció salvadora. El seu «amén» s’afegeix a aquell qui és l’Amén, que fou mort i viu per sempre. Una beatificació de màrtirs té fragància de Divendres Sant i de Pasqua, ja que, com diu el Salm, «als ulls del Senyor és preciosa la mort dels seus fidels» (116,15). Mai no acabarem d’entendre la grandesa i la força del martiri, la vida donada per amor, el manteniment d’una fe insubornable, la confiança plena en la voluntat divina. Realment, els màrtirs són els gegants de la història, els qui han vençut una potència de mal que semblava engolir el món sencer, els qui no han temut la mort perquè només temien de ser infidels al seu Senyor.
La beatificació de Tarragona ha estat una gràcia per a l’Església catalana. Malgrat les dificultats que podien desdibuixar-la, ha estat un esdeveniment d’índole netament espiritual i eclesial, que ens ha permès d’aprofundir un fenomen històric que ha agermanat les Esglésies cristianes en el segle XX. El segle turmentat i sangonós, marcat per les mortaldats de les guerres i pels genocidis, el segle que havia de fer desaparèixer Déu de la història, ha vist com, entre les nuvolades de mort sorgia un «núvol gran de testimonis» (Hebreus 12,1). L’ecumensime ha nascut i s’ha forjat en un segle on les confessions cristianes començaven a caminar juntes per la via de la unitat gràcies al testimoni unànime de tants creients en Jesucrist. Hem començat a unir-nos en els gulag i els lager, compartint l’amor enmig de l’odi sense mida que volia eradicar l’Evangeli del cor d’Europa. Hem retrobat la puresa de la fe en les txeques i els vaixells-presó que eren avantsales de la mort, però que els futurs màrtirs transformaven en avantsales de la vida. «Fins al cel!», deien tot acomiadant-se mentre se’ls emportaven. L’ombra de Fructuós, Auguri i Eulogi, de Feliu i de Cugat, d’Eulàlia i d’Anastasi i de tants altres atletes de l’esperit dels primers segles, ha arribat fins al segle XXI. La sang dels màrtirs sempre és llavor de nous cristians. L’evangelització del nostre poble, que vivim amb passió i esforç, no pot tenir millors intercessors. Posem a les mans dels nous màrtirs la fe que voldríem que brollés amb força en el cor del poble català!
Sí, la fe és una categoria directament vinculada amb el martiri. En la conferència pronunciada al Palau de Congressos de Tarragona el dia 11 d’octubre, Andrea Riccardi es preguntava què és un màrtir. I responia: «Un màrtir és un home que creu, que treballa pels pobres, per la pau, que anuncia l’Evangeli, que estima l’Església i que, davant l’amenaça de la mort, tot i tenir por, manté el seu testimoni sens deixar-se intimidar». En la persecució religiosa que sacsejà Catalunya i Espanya durant el segle XX, molts dels qui van ser assassinats haurien pogut salvar la vida. Només hagués calgut que renunciessin a la seva fe, que, en el cas dels preveres, a la pregunta «ets capellà, tu?», haguessin respost negant-ho. És impressionant de veure que els «lapsi», els qui van fallar, foren poquíssims. En la seva immensa majoria, els màrtirs van acceptar la mort sostinguts per la força de l’Esperit. No eren herois de cap croada ni éssers fora d’aquest món. Eren fràgils i pecadors, com ho som nosaltres, però, arribat el moment de la prova, no es van fer enrere. Enmig de la tempesta encesa que volia implantar una societat a partir de l’odi i la violència, els màrtirs brillen com a testimonis d’humanitat i de fe, de mansuetud i de pregària. La seva memòria, com la seva mort, és preciosa. Ho escrivia el Cardenal Vidal i Barraquer, l’any 1937: «allò que els uns i els altres (els màrtirs) ens han deixat és un patrimoni de valor immens, i ens hem de comprometre a administrar-lo bé i a saber-ne treure tot el benefici». Paraules mesurades i clares, fins i tot profètiques.
En efecte, la gran beatificació de Tarragona ha obert –i és una gràcia que ens fan els nous màrtirs– el camí d’una memòria que cal purificar, d’una reconciliació que cal construir, d’una comprensió rigorosa del passat que no pot ser ajornada. Així ho han afirmat els nostres bisbes, fa ben pocs dies, en la declaració conclusiva de la seva reunió a Tiana (30-31 d’octubre de 2013). En línia amb el núm. 22 del document «Al servei del nostre poble» (2011) i el núm. 37 de la carta apostòlica «Tertio Millennio Adveniente» del beat Joan Pau II (1994), els nostres pastors han refermat la necessitat de «realitzar una veritable “purificació de la memòria”... de treballar per la reconciliació entre tots els ciutadans… de continuar investigant el període històric (entre el 1931 i el 1975)… ja que conèixer la veritat… conduirà a la pau i a l’autèntica reconciliació.» Són paraules importants, que des dels mitjans de comunicació s’han saludat amb reconeixement, tot esmentant, a més, el voler del papa Francesc, per al qual l’Església ha de ser «un hospital de campanya, on trobin acollida tots els neguits i malestars del món contemporani» (La Vanguàrdia, editorial, 1 de novembre de 2013). La beatificació de Tarragona va contribuir al tancament de ferides, però encara en resten moltes d’obertes. Cal que totes les ferides, sense excepció, siguin guarides.
Precisament perquè els màrtirs no poden ser oblidats, perquè la història dels màrtirs no pot quedar condicionada per la instrumentalització política, perquè els màrtirs són testimonis de la fe i no podem avergonyir-nos-en, cal implementar l’encertat programa proposat pels nostres bisbes. És un programa que, en el fons, no difereix del que, l’any 1937, el Dr. Salvador Rial, vicari general de Tarragona, proposava al Cardenal Vidal, que aleshores ja patia el martiri de l’exili. El Dr. Rial, pensant en la fi de la guerra, proposava això: «L’inici de la restauració espiritual… deuria tenir un triple objectiu: reparació i desgreuge a Nostre Senyor, bugada general de tothom i veure el nombre i la qualitat dels qui tornarien a primera hora… l’últim diumenge de mes se celebraria un ofici de difunts a la Catedral, per tots els morts des del 19 de juliol del 36, sense distinció de colors…». Els nous màrtirs del segle XX són una profecia d’esperança i de reconciliació. La seva força ens enforteix, la qualitat de la seva fe augmenta la nostra. Invoquem-los mostrant el nostre agraïment al bon Déu.
Armand Puig i Tàrrech
