Introducció
El moment actual de Catalunya presenta un denominador comú: l’encreuament i el canvi. Les modificacions dels paradigmes fins ara existents s’estenen als camps social, econòmic, ètic i polític, i incideixen en el fenomen religiós. Dintre d’ell l’Església catòlica, que és la institució religiosa majoritària a Catalunya, ha de donar respostes pastorals als esdeveniments que se succeeixen a velocitat considerable. Les pàgines que segueixen volen contribuir a l’elaboració d’aquestes respostes des d’una reflexió madurada pel debat i l’intercanvi, fruit de dues reunions dels signants al Monestir de Montserrat (gener de 2016 i de 2018).
La mirada que predomina en aquest document és la perspectiva de futur. Aquest document efectua una diagnosi de la situació actual, però, més enllà, pretén traçar línies concretes que apuntin cap als propers anys. El document inclou la pregunta per la realitat que vivim però també l’horitzó dels camins que, segons el parer dels signants, caldria anar fressant. Certament, és més fàcil descriure el present que esbossar un projecte, però estem convençuts que l’Església catalana té futur i per això és del tot necessària una mirada que s’adreci als anys que vindran. Aquesta reflexió parteix del principi que el futur de l’Església passa per l’Evangeli viscut, comunicat i celebrat. L’Evangeli de Jesús, el Crist, és la llavor, i la terra és Catalunya, aquest país mil·lenari de la Mediterrània occidental, amb la seva gent, la seva història, la seva cultura i el seu esperit. L’Església és la que ha de sembrar la llavor de l’Evangeli, sense proclamar-se a si mateixa, sense posar-se al marge del món, sense quedarse a part dels goigs i els sofriments de les persones que viuen en aquesta terra.
Tanmateix, l’Església de Catalunya no pot ser la portadora de l’Evangeli a la societat catalana si es mira a si mateixa amb autocomplaença o victimisme, o si es replega amb una actitud defensiva. El realisme i l’esperança van de bracet en aquest document. No volem lleparnos cap ferida. Posar-se a prop de la realitat és, en darrer terme, un exercici de misericòrdia, perquè tan sols comprèn aquell que foragita la queixa i el desencís. El papa Joan XXIII, home sant, ja va alertar contra els profetes de calamitats que segresten allò que empeny la història cap endavant: l’esperança. I el papa Francesc ha reprès aquest advertiment a l’hora de proposar una Església que es converteix a l’Evangeli de Jesús i que, amb esperit missioner, el porta i el descobreix en les perifèries del món. Aquestes són les premisses de la reflexió que segueix.
http://www.elbonpastor.cat/wp-content/uploads/sites/33/2018/08/Bon-Past…
