Ja es va exposar en l’anterior article, aparegut en El Bon Pastor (maig de 2016) amb el títol La caritat amb els pobres com a expressió de la misericòrdia cristiana, segons el Pares de l’Església del segle IV, que el fonament teològic de l’activitat caritativa de l’Església es troba en l’encarnació del Fill de Déu. Ara continuarem aprofundint en aquest tema, tot centrant-nos en la dimensió eclesial de la caritat, segons els Pares de l’Església de l’Antiguitat cristiana, període en què les comunitats cristianes van començar la vivència de la caritat.
La vinculació entre eucaristia i activitat caritativa de l’Església té la seva arrel més profunda en el punt central de la fe cristiana: l’encarnació del Fill de Déu. Ortodòxia doctrinal i ortopraxi caritativa s’identifiquen, perquè negar que el Fill de Déu es fes home, segons sostenien els gnòstics dels primers segles cristians, menava a adoptar una actitud espiritualista que es desentenia dels problemes i necessitats humans. Així ho va denunciar sant Ignasi d’Antioquia, el qual, després de sotmetre a dura crítica els errors de la cristologia doceta, afirmà a principi o mitjan segle II: «Fixeu-vos ara en els qui tenen una opinió diferent tocant a la gràcia de Jesucrist que va venir a nosaltres, com són contraris al designi de Déu. Tant se’ls dóna la caritat, la vídua, l’orfe, l’afligit, l’encadenat o el lliure, el qui pateix gana o el qui pateix set» (Carta a l’església d’Esmirna 6,2).
És a dir, negar l’encarnació és negar la presència de Déu en el dolor humà i, per tant, avortar d’arrel l’empresa d’una eficaç acció caritativa sobre la base d’una concepció merament –i falsament– espiritualista del cristianisme. A aquesta importat raó de tipus dogmàtic se li van afegir els elements més característics de la pietat cristiana: almoina, dejuni i pregària, que formaven, tant en el judaisme com en el cristianisme, la tríade de bones obres sempre recomanades. L’ordenança eclesial més antiga que s’ha conservat, la Didaché o Doctrina dels dotze apòstols, de Síria de la fi del segle I, entén que l’almoina és preu de «remissió dels pecats» (Didaché 4,6) i subratlla el paper redemptor de les obres de misericòrdia; les instruccions són clares: «No dubtaràs a donar ni murmuraràs en fer-ho, perquè coneixeràs un dia qui és qui et recompensarà degudament. No giraràs la cara a l’indigent, sinó que comunicaràs totes les coses amb el teu germà i no diràs que són teves; car sou coparticipants en la immortalitat, amb més raó encara en els béns corruptibles» (Didaché, 4,7-8).
El dejuni no es limitava en un principi a una pràctica de tipus espiritualista, sinó que en el seu naixement fou sobretot una pràctica solidària, perquè l’Església ajudava els pobres amb tot allò de què s’havien privat els cristians en els seus dies de dejuni. Així dejunar i ajudar eren originàriament accions correlatives (en la llengua castellana es pot fer fins i tot un joc de paraules o regla mnemotècnica: «ayunar» i «ayudar»). Hermes va escriure a Roma a mitjan segle II: «Ho faràs així: el dia que dejunis, no tastis res que no sigui pa i aigua i, comptant el preu de les viandes que hauries pogut menjar aquell dia, el reservaràs per a donar-lo a una vídua o a un orfe o a un necessitat i així t’humiliaràs perquè, per aquesta humilitat teva, el qui ho rebi empleni la seva ànima i pregui per tu al Senyor. Si, doncs, duus a terme el dejuni d’aquesta manera que t’indico, el teu sacrifici serà ben acollit per Déu, i aquest dejuni serà inscrit, i el treball fet així serà bell i joiós i ben rebut pel Senyor» (El Pastor, semblança 3, 7-8).
Les notícies sobre l’organització caritativa són primerenques en les fonts literàries. Sant Justí († 165) esmenta la relació entre l’amor al proïsme i la celebració litúrgica i presenta el bisbe com l’encarregat de distribuir justament les ofrenes disponibles. Durant la celebració eucarística dominical es recull la col·lecta per als pobres: «Llavors segueix la distribució i participació de cadascú en els aliments sobre els quals s’ha fet l’acció de gràcies. I per mans dels diaques és enviat als absents. Els qui tenen en abundància i ho volen, segons decisió personal, donen el que els sembla. La col·lecta és posada a disposició del president [= el bisbe], i ell socorre orfes i vídues, els qui passen necessitat per malaltia o una altra causa, els qui són a la presó, els forasters de pas; en una paraula, esdevé protector de tots els qui estan en necessitat» (Apologia I, 67).
Aproximadament cinquanta anys més tard precisa Tertulià de Cartago (ca. 160-220): «I fins hi ha entre nosaltres una mena de caixa, no es constitueix per una suma pagada pels elegits, com si la religió se subhastés. Cadascú dóna una contribució mòdica, un dia del mes o quan vol, i si és que vol i si és que pot. Perquè ningú no és obligat, sinó que cadascú contribueix lliurement. Són com uns dipòsits de la pietat. En efecte, no es toquen per a festins ni per a copejades ni per a llocs d’estèrils xefles, sinó per a alimentar i per a enterrar els pobres, per a socórrer els nois i les noies que no tenen fortuna ni pares, i a més els servidors vells com també els nàufrags; i si alguns sofreixen a les mines, a les illes, a les presons, únicament perquè són seguidors de Déu, aleshores esdevenen pupils de la fe que han confessat» (Apologètic 39,5-6).
Crida l’atenció de quina manera Tertulià ressalta la voluntarietat de les donacions. L’Església no exigia cap tarifa d’ingrés en ella, com era el cas de les associacions paganes contemporànies, i tampoc no es fixaven quotes absolutes o proporcionals; aquesta praxi caritativa no era comparable, doncs, a l’arca comunis dels col·legis romans, nodrida per cotitzacions obligatòries, perquè es tractava simplement d’un dipòsit pietós consagrat a la caritat. Una vegada al mes cadascú aportava com a donatiu el que volia o podia. Aquesta actitud devia tenir relació amb molta probabilitat amb el fet que, en època de Tertulià, la ciutat de Cartago va viure el període de major esplendor econòmic de la seva història, i per això no devia resultar difícil trobar els mitjans necessaris per a exercir la caritat.
Tertulià no se sentia impel·lit a exhortar a la generositat, a diferència del que pocs anys més tard, en uns moments de decadència econòmica causada no només per la fallida de la política econòmica, sinó també per una epidèmia de pesta, hauria de fer el bisbe Cebrià de Cartago (ca. 200-258), el qual va compondre al voltant de l’any 252 una obra titulada Sobre les bones obres i l’almoina, amb la finalitat de moure els rics a la beneficència. Aquest canvi, gairebé sobtat, d’actitud en la mateixa comunitat cristiana de Cartago mostra que les actituds de les comunitats cristianes i dels bisbes en matèria social estan molt condicionades per les circumstàncies concretes i, per tant, no s’han de generalitzar com si sempre fossin les mateixes.
Albert Viciano Vives
