El cristianisme no és precisament una religió fàcil d’entendre, i encara menys en els temps que vivim. El seus relats paradoxals i provocadors ens deixen perplexos. Segurament, la Veritat només es pot expressar amb paradoxes que obliguen a una continua interrogació. Aquests dies estem contemplant (i tractant d’entendre), un any més, aquestes paradoxes.
Malauradament, el pes de la repetició i dels segles ens porten sovint a passar de llarg sobre aquests relats sense adonar-nos de la seva densitat. Però en el moment que fem l’esforç (quin esforç més gran hem de fer!) i parem de nou l‘atenció amb una mirada diferent, trobem en ells un força que ens arrossega, que no pot venir de ment humana.
Déu omnipotent i etern, fet un home concret i històric, en la persona del seu Fill, accepta ser torturat, humiliat i executat de forma cruel i ignominiosa com un vulgar criminal. I d’aquesta mort emergeix la Vida per sempre. Això no hi ha religió que ho entengui ni que s’ho empassi, i encara menys una mentalitat científica. És una provocació en tota regla que necessitem tota una vida per comprendre o, almenys, per aproximar-nos a la seva veritat. (A menys que pretenguem anorrear-la com una simple metàfora literària).
Així, Déu mor com nosaltres i per nosaltres. Fa el camí humà. Comparteix el nostre destí mortal. Se’l fa seu. I un cop mort, ha estat ressuscitat per sempre i ens acompanya amb el seu Esperit fins que torni definitivament a la fi del temps. D’aquesta manera ens mostra com la mort és superada infinitament. Es revela així un Déu que no solament no és un ésser llunyà filosòfic, ni una creença més o menys inspiradora, sinó una realitat personal viva, única i triple (Pare, Fill i Esperit) que essencialment és tot relació, amor i donació i que ens estima. Ens estima tant que fa la nostra experiència més personal: patir i morir. I ho fa de la forma més dolorosa possible: aquella que, pel fet d’expressar i viure la Veritat, que és bondat, pateix amb contundència tota la força del mal de què és capaç l’home, especialment quan actua col·lectivament per guanyar o mantenir qualsevol posició de poder. Déu, fet home històric, assumeix així tot aquest mal, el perdona i el transforma en bé per a la humanitat. Un bé que, sorgint de la Creu, vivifica tota la història humana posterior.
En aquesta donació total fins a la mort del mateix Fill de Déu fet home, veiem quina és la Vida humana autèntica: la que es nega a ella mateixa per donar-se, la que és lliura totalment a altres persones, especialment les més febles, malgrat tots els dubtes, en plena confiança en Déu. I aquest donar-se morint és, justament, donar vida. Per això, del morir per donar vida, emergeix, finalment, la Vida perdurable, definitiva i plena, la Vida amb Déu.
Crec que aquesta grandiosa visió no pot ser una invenció humana, ni tampoc un descobriment de l’home, sinó veritat revelada per Déu mateix en Jesucrist.
I seguim meditant sobre tot això: Déu com a Pare, Fill i Esperit Sant. Déu que es revela. Déu fet home i crucificat. Reialesa que és sacrifici. Bondat que supera el mal. Veritat que dissol la mentida. Vida que venç la mort. Mort que dóna la Vida eterna.
