Els passats dies 25-26 de maig, l’Església ha celebrat la I Jornada mundial de la infància, instituïda pel Papa Francesc, amb la qual vol revifar en tothom l’esperança en el futur per a l’Església i per a la societat humana. Per celebrar aquest esdeveniment, Francesc va convocar una gran trobada eclesial a Roma, on els infants van ser cridats a ser els grans protagonistes.
Avui dia existeix una consciència social creixent sobre la dignitat i els drets dels infants. Per això, es constata un progressiu enfortiment de les legislacions, institucions i mecanismes per la seva protecció. També s’observa una creixent atenció a l’educació, la salut, el lleure i el benestar dels infants i al seu protagonisme social. Hem d’alegrar-nos-en i treballar perquè es segueixi avançant en aquesta direcció.
Per contra, i paradoxalment, és evident que a la nostra societat hi ha una creixent tendència cultural a la relativització, afebliment i menyspreu del matrimoni i de la família, que són precisament l’àmbit apropiat, diria “ecològic”, per néixer i desenvolupar-se plenament els infants.
D’una banda, a causa d’una cultura individualista que prioritza per damunt de tot la llibertat i l’autodeterminació individual, l’amor conjugal s’ha relativitzat i ha perdut valor social. Cada cop hi ha menys matrimonis (a Catalunya, des de 1975 la taxa anual de nupcialitat per mil habitants ha passat del 5,24 a 3,46). I els matrimonis que es contrauen es viuen sovint com un mer vincle jurídic temporal revocable en qualsevol moment.
Per això, cada cop neixen més infants fora del matrimoni (a Catalunya, el 48,1% dels nascuts ho són de mare no casada, i la tendència va a l’alça), i es van normalitzant i guanyant terreny la separació, el divorci i el canvi de parella al llarg de la vida (el 30% del matrimonis actuals a Catalunya són de persones divorciades), amb els consegüents perjudicis per als fills.
A la vegada, com a conseqüència del progrés de les biotecnologies, la procreació humana s’ha anat desvinculant progressivament de la parella. Per això, amb pràctiques com la procreació artificial amb gamets de donant (o de difunt), la gestació subrogada o la “co-paternitat” (pares que no són parella), cada cop més infants neixen en una família sense la seva mare o sense el seu pare.
La tendència, sovint amb el suport dels mitjans públics de comunicació, és normalitzar, legitimar i àdhuc fomentar aquestes “noves formes de família”, com si qualsevol forma de família fos igualment vàlida i bona per arribar al món un infant i desenvolupar-se. Ara bé, com afirma i denuncia repetidament l’Església, això no és cert.
Per créixer, madurar i desenvolupar-se integralment, els infants tenen la necessitat i el dret de gaudir d’una família estable i sòlida fonamentada en el vincle d’amor exclusiu del seu pare i la seva mare biològics, que els aculli, els estimi, els acompanyi, els protegeixi i els eduqui. Quan això no és així, les dificultats per al desenvolupament dels infants augmenten. Per tant, cal no privar-los de manera prèvia d’aquestes condicions bàsiques.
És cert que, malauradament, hi ha mil circumstàncies involuntàries i imprevistes de la vida que poden fer-ho difícil o impossible, que poden separar inevitablement un matrimoni. Però això no ha d’impedir, ans el contrari, l’esforç per cercar i mantenir amb constància aquest vincle d’amor, proposar-lo com a referència i com a repte, ajudant a fer-lo possible, per al bé dels infants i, indirectament també, per al bé de tota la societat.
Com afirma el Papa Francesc a Amoris Laetitiae (AL), l’afebliment de la família com a societat natural fundada en el matrimoni “perjudica la maduració de les persones, el conreu dels valors comunitaris i el desenvolupament ètic de les ciutats”, doncs “només la unió exclusiva i indissoluble entre home i dona compleix una funció social plena, essent com és un compromís estable i fent possible la fecunditat” (AL 52). I subratlla, en continuïtat amb la constant doctrina de l’Església, que “el fill reclama néixer d’aquest amor, i no de qualsevol manera, ja que ell no és un dret sinó un do (AL 81).
A la vegada, assenyala Francesc, “tot infant té dret a rebre l’amor d’una mare i un pare, ambdós necessaris per a la seva maduració íntegra i harmoniosa”, doncs “tots dos contribueixen, cada un d’una manera distinta, a la criança d’un nen”. Per això, “respectar la dignitat d’un nen significa afirmar la seva necessitat d’un pare i una mare”, no només l’amor del pare i la mare per separat “sinó també de l’amor entre ells, percebut com a font de la pròpia existència, com a niu que acull i com a fonament de la família. Altrament, el fill sembla reduir-se a una possessió capritxosa”. Perquè tots dos, home i dona, “junts ensenyen el valor de la reciprocitat, del trobament entre diferents, en què cada un aporta la seva identitat i sap també rebre de l’altre” (AL 172).
Per tot això, com diu també Francesc, “els cristians no podem renunciar a proposar l’ideal del matrimoni per no contradir la sensibilitat actual, per seguir la moda, o per sentiments d’inferioritat enfront del daltabaix moral i humà. Estaríem privant al món dels valors que podem i devem aportar” (AL 35).
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.