Espiritualitat laica emergent (ELE)

Un dels temes que més m'apassiona en l'actualitat és dilucidar les expressions i les formes que adopta l'espiritualitat laica emergent (ELE). Amb força freqüència apareixen assaigs, monografies, articles i llibres arreu d'Europa (especialment a França) que tracten de delimitar-la i mostrar-ne la seva naturalesa. Darrerament, en aquest mateix portal, s'ha fet eco de l'article del professor Fraijó sobre els fonaments filosòfics d'una espiritualitat laica publicat en la darrer número de la revista Comprendre que edita la Facultat de Filosofia de Catalunya. L'he llegit detingudament i m'ha agradat veure entre els precedents d'aquesta espiritualitat sense església i sense Déu, autors com Ludwig Wittgenstein o bé Ernst Bloch. D'altres que cita són més discutibles, però n'hi ha molts que són clarament precedents com el mateix Arthur Schopenhauer i Aldous Huxley.

Més enllà del marc teòric, cal veure quines expressions adopta aquesta espiritualitat que estan reivindica un bon nombre de ciutadans de procedències molt diverses. No és fàcil fer un cos sòlid d'aquesta realitat i menys encara dibuixar-ne les fronteres.

En aquest col.lectiu hi ha, d'una banda, persones allunyades, cansades, fins i tot decebudes de les grans tradicions religioses, en particular del cristianisme. Aquest allunyament, però, és molt sovint, de la institució, però no de la comunió amb les idees de l'Evangeli. En ocasió conreen una espiritualitat oberta al Crist interior, fora de les parets de la institució i dels seus rituals i moments de celebració habituals.

Hi ha, d'altra banda, un conjunt de persones que se sumen a aquesta nova espiritualitat i que no coneixen el cristianisme, -són els més joves-, ciutadans ni han estat iniciats en la fe. Són persones cansades de l'hiperconsumisme, de la hipercompetitivitat, de l'hiperindividualisme i la tecnotendència de la societat actual i cerquen una connexió més enllà del materialisme, perquè entenen que el materialisme mata l'ànima, les relacions humanes i fa minvar la riquesa de l'ésser personal.

Dins d'aquest mosaic, hi ha també ciutadans que cerquen una espiritualitat comuna, més enllà de les formes i de les expressions dogmàtiques de cada religió i que busquen un nexe d'unió, una espècie de fraternitat universal que permeti superar les diferències i les barreres que tan sovint es converteixen en pretextos per la guerra i l'odi.

L'ELE no té configuració institucional, ni s'expressa en uns rituals i formes simbòliques, tampoc no parteix d'un dipòsit únic de textos sagrats per nodrir-se i créixer. És eclèctica, amorfa, adogmàtica i ainstitucional. No està, com molt sovint es diu, desvinculada de l'ètica, ni de l'estètica, però sí dels codis morals tradicionals, de les normes imposades des de fora. No queda clar, en cap cas, si aquesta espiritualitat reconeix una Alteritat originària en el fons de l'ànima o bé és un solipsisme gnòstic. En alguns casos, el jo es reconeix com a expressió d'un Jo més profund que, a la vegada, és un nosaltres o una mena de principi còsmic impersonal.

No em sembla que es pugui dir, sense més, que la ELE sigui una pura reacció a les confessions tradicionals, tampoc que és una forma de narcissisme espiritual. És recerca, a camp obert, a la intempèrie, d'una altra forma de vida, d'una nova consciència d'ésser, però no necessàriament, individualista, ni menys encara contra les institucions tradicionals. Molts allunyats de la religió tradicional han vist en aquesta espiritualitat una forma de salvar l'ànima i de comunicar amb el Mestre Interior. Aquest allunyament és tot un símptoma, però, a la vegada, una ocasió per pensar.