Els cristians de Roma

Aquests dies fa una gran xafogor a la ciutat eterna. Els pitjors perjudicats són, com sempre, els més pobres i els sense sostre, per als quals es fa difícil l’accés a l’aigua o a una dutxa. A la capital del catolicisme la injustícia social fa encara més mal. Quan la Mare Teresa de Calcuta va viatjar per primer cop a Roma de manera oficial, va patir molt veient tants indigents a prop del Vaticà i va demanar a Joan Pau II que l’ajudés a obrir allà mateix una seu per a les seves Missioneres per a la Caritat. A pocs metres de la plaça de Sant Pere, les monges de la Mare Teresa acudeixen ara als últims. Però no són elles les úniques que a Roma es solidaritzen amb els pobres des d’una perspectiva evangèlica. Milers de laics desconeguts col.laboren amb organismes i comunitats catòliques donant part del seu temps, energies, saviesa, professionalitat o diners a favor dels pobres de Roma.

A la ciutat eterna Caritas Diocesana ofereix cada dia 1.200 dinars a pobres, la majoria immigrants, els quals també poden accedir a un servei de recolzament econòmic, professional, legal, social. Per aquest servei passen cada any 60.000 immigrants regulars i irregulars. A l’estació central de trens, Caritas té un ambulatori en el que cada any 20.000 clandestins reben assistència sanitària general i especialitzada. A Roma, també el Centre Astalli, del Servei dels Jesuites per als Refugiats, serveix i defensa els drets dels refugiats i desplaçats oferint assessorament, formació escolar i professional, assitència mèdica, menjador. Distribueien gairebé 70.000 àpats a l’any. Una altra comunitat molt activa amb els immigrants és la coneguda Sant’Egidio, que va nèixer precisament a Roma de la mà d’Andrea Riccardi. Una altra realitat sovint marginada, la dels malalts mentals, també rep suport a la ciutat eterna per una altra realitat catòlica nascuda a Itàlia, la comunitat Capodarco, fundada pel capellà Franco Monterubbianesi. I els nens abandonats, les dones maltractades, els drogadictes, les prostitutes. reben amor i ajut concret a Roma en les cases-família de l’Associació Papa Joan XXIII, una altra comunitat italiana molt activa, fundada pel prevere Oreste Benzi. Particularment vigorosa és una realitat romana anomenada Nous Horitzons, que s’ocupa de la gent del carrer i està liderada per la laica Chiara Amirante.

Totes aquestes iniciatives, i moltes altres, no serien possibles sense el compromís de cristians romans anònims: gent compromesa en l’amor evangèlic que no surt a la premsa. L’any 197 Tertul.lià relata en els seu Apologètic l’estupor dels pagans davant la fraternitat dels fidels de Crist: “Mireu com s’estimen!” exclamaven els pagans en relació als primers creients.

Els cristians de Roma no són només els eclesiàstics del Palau Apostòlic. Els cristians de Roma són també totes aquelles dones i homes que en aquests dies de calor extrema continuen treballant al costat dels últims.

El bé no fa soroll.