Els forats, Déu i Bonhoeffer

Cadascú, qui més qui menys, té algun forat, algun buit, causat per la vida. I la mateixa vida planteja enigmes, o forats, insolubles. Va ser Nietzsche qui en primer lloc va escriure que els cristians tenim un “tapaforats” (Lückenbüsser) que anomenem Déu. En algunes ocasions se li podria donar una mica la raó: la temptació de fer de Déu un “tapaforats” és gran. Sense citar Nietzsche, però tenint-lo possiblement en ment, Dietrich Bonhoeffer escrivia: “Per a mi és novament evident que no hem d’atribuir a Déu el paper de tapaforats en relació a la falta de completesa dels nostres coneixements”. I afegia: “Hem de trobar Déu en allò que coneixem: no en el que no coneixem. Déu vol que el copsem no en les qüestions irresoltes, sinó en les resoltes”. I es referia no només als coneixements científics, sinó en general a totes les qüestions humanes. En un altre passatge de les seves cartes, al.ludint al sentiment de nostàlgia de les persones estimades i al buit que experimentem en la seva llunyania o absència, explica: “Ens equivoquem quan diem que Déu omple el buit; no l’omple en absolut, sinó que el manté obert i ens ajuda d’aquesta manera a conservar l’autèntica comunió entre nosaltres – encara que sigui en el dolor”.

El Gènesi diu que som fets a imatge i semblança de Déu, però inconscientment a vegades tendim a creure, més que no pas en aquesta veritat, en un Déu antropomorf, fet a imatge i semblança nostra, un Déu que ens va molt bé per tapar forats. Això, a la llarga, no funciona. Déu és ben lluny de qualsevol construcció mental que ens puguem fer. La tradició apofàtica cristiana es basa precisament en la confirmació de la inefabilitat del transcendent. És el mateix que repeteixen els hinduistes: “neti... neti...” (no és això, no és allò).

Quan Jesús diu, a qui el vol seguir, que el Fill de l’Home de l’Home no té on reposar el cap, ens convida a no instal.lar-nos en una còmoda dimensió de la fe, sinó a viure el propi camí interior de manera dinàmica, interpel.lant, evolutiva. Això significa que a vegades cal deixar espai al dubte. Benvingut sigui el dubte quan ens apropa a la veritat d’allò que Déu no és i ens estimula a superar aquelles certeses que ens hem construït mentalment per tapar els nostres forats personals.