Quan la corrupció es cola al Vaticà

En els últims anys del pontificat de Joan Pau II, quan el papa polonès ja estava força malalt, la gestió de la Santa Seu va quedar més que mai en mans d’uns quants homes de cúria que en molts casos van fer servir el poder de manera força arbitrària i no sempre exemplar. Benet XVI era també un home de cúria, i en coneixia prou bé els defectes. Si al Via Crucis del 2005, poc abans de la mort de Wojtyla, va referir-se a la “brutícia en el si de l’Església”, no al.ludia només als abusos sexuals de menors.

Sota el pontificat de Benet XVI no s’ha produït, i difícilment es produïrà ja, la necessària i desitjada reforma de la cúria romana. Però sí que s’han anat substituint a poc a poc certes peces de l’engranatge que resultaven poc transparents. En molts casos s’ha aplicat la fòrmula promoveatur ut amoveatur (donar una presumpta promoció a algú per a allunyar-lo del càrrec que ocupa). Quan el maig del 2006 el cardenal Crescenzio Sepe va abandonar la presidència de la Congregació Propaganda Fide per a l’Evangelització dels Pobles per liderar la diòcesi de Nàpols, no va semblar però cap promoció, donada la importància del dicasteri que presidia en relació a la menor rellevància de la diòcesi de Nàpols. El cap de Propaganda Fide el solen anomenar el “papa vermell”, per l’autonomia econòmica i el poder de què gaudeix. Aquest dicasteri gestiona gairebé el 40% de les diòcesis de tot el món (africanes, asiàtiques i oceàniques), motiu pel qual gaudeix d’un patrimoni que diuen oscil.la al voltant d’uns 9 milions d’euros. Especialment notable és el patrimoni immobiliari, que es calcula en uns 2.000 apartament a la ciutat de Roma. I és en l’administració d’aquests apartaments que ara la justícia italiana comença a investigar arran del descobriment d’intercanvis de favors en una diversificada xarxa de corrupció que està esquitxant Sepe i alguns col.laboradors seus, a més a més d’altres eclesiàstics curials, com Francesco Camaldo, mestre de cerimònies del papa.