La perfecta alegria

Mentre repasso articles de revistes especialitzades (una de les aficions que m'apassionen més durant les vacances), em trobo amb una interessant monografia sobre l'alegria segons Max Scheler, Vladimir Jankélévitch i Rombach. El llegeixo atentament, el subratllo i en prenc notes.

És extraordinàriament difícil trobar-se un article, en una revista filosòfica, d'aquí o de fora, que tracti el tema de l'alegria. Abunden, en canvi, extenses monografies sobre l'angoixa, la desesperació, l'escepticisme, la por, el temor, l'absurd o el nihilisme, però l'alegria no és un objecte filosòfic habitual. Tampoc no ho és la festa, ni el plaer, ni la meravella d'existir. No és casual aquest fet. Probablement hi ha sòlides raons que explicarien aquest desequilibri bibliogràfic. La tristesa incita a escriure, com la nostàlgia, el desamor o la soledat; mentre que l'alegria incita a ballar, a cantar, a cridar, a riure i a córrer. Un home que experimenta l'alegria dins de la seva ànima no pot contenir-la, ni conceptualitzar-la, no pot convertir-la en un algoritme, perquè, en fer-ho, la mata. L'alegria que ve de dins necessita, com una fatalitat, irradiar cap enfora i solament així pot viure. La tristesa, en canvi, necessita la lletra per redimir-se. El text fa aquí una funció soteriològica.

La perfecta alegria, però, és una idea franciscana que ha estat objecte de bells estudis publicats a casa nostra i també d'alguna recerca doctoral. És una alegria aquesta que no té un objecte concret, ni prové d'un estímul extern: d'un premi, d'un reconeixement, d'un elogi o d'un petó. És l'alegria que prové d'una certesa íntima: la de no estar sol ni fins i tot en la més extrema soledat, la d'estar en les mans de Déu; ve de la la certesa de saber que passi el que passi, fins i tot, quan passi allò més temible, no estaré mai sol, perquè Déu és en mi fins i tot encara que li sigui infidel.

Aquesta alegria, però, té un altre fonament: Déu hi pot més que jo. Si aquest Déu que m'acompanya en la meva creu particular és tan vulnerable com jo, tan indefens com jo, tan fràgil com el meu ésser, sentiria compassió, companyia, fins i tot, pena, però no alegria. L'alegria prové d'una certesa diferent: la de saber que Déu ha vençut la mort, que la creu no és el destí final de l'home.