Què vol dir ser un mateix? Què vol dir ser una persona autèntica? Segons el teòleg italià Vito Mancuso per ser autèntics cal ser lliures. L’autenticitat i la llibertat són els dos eixos al voltant dels quals gira el seu últim assaig, La vita autentica, actualment en el primer lloc dels llibres de no ficció més venuts a Itàlia. Fa un parell d’anys aquest professor de Teologia moderna i contemporània de l’Universitat San Raffaele de Milà, va ser conegut pel gran públic arran del seu L’anima e il suo destino, publicat en castellà per l’editorial Tirant lo blanch. L’anima e il suo destino ja ha venut més de 100.000 exemplars i és possible que vagi pel mateix camí l’última obra de l’autor. Unes xifres impensables per a llibres d’aquest tipus. I és que el pensament de Vito Mancuso aconsegueix connectar amb els interrogants no només dels cristians, sinó també de tots aquells que s’interroguen sobre les qüestions últimes de la vida humana. Mancuso escriu amb una gran honestedat intel.lectual. En els seus articles per a la premsa italiana sovint és agosarat. A vegades potser s’excedeix en el to, ell mateix ho admet. El seu pensament se situa en alguns casos al llindar de la frontera del discurs teològic oficial. Però quin pensament profètic i d’avantguarda no ho fa?
La setmana passada sortia a les llibreries italianes Perché è santo, un volum sobre Joan Pau II escrit per Slawomir Oder, postulador de la causa de beatificació del mateix pontífex. La publicació del llibre no infrangeix cap norma del Dret Canònic, ja que els documents de la causa de beatificació de Karol Wojtyla són públics des que el passat 17 de desembre Benet XVI va firmar el decret que reconeixia les virtuts heroiques del Papa polonès. Tot i així, sobta que el volum hagi sortit a la llum abans de la beatificació.
En la presentació del llibre s’afirma que conté “documents, testimonis inèdits i aspectes desconeguts revelats durant la causa de beatificació”. Entre aquests aspectes, s’esmenten “les pràctiques de mortificació corporal” que s’autoinfligia Wojtyla. I la premsa ha donat molt èmfasi al fet que l’autor de l’assaig expliqui que Joan Pau II es flagel.lava. No entraré ara en l’anàlisi de la idea segons la qual l’autoflagel.lació seria un senyal de santedat. Cal però que ens preguntem: en els documents consta que algú veiés amb els seus ulls que Wojtyla es flagel.lava? Va trobar algú objectes o roba ensagnats? Cil.licis? Doncs resulta que no. La suposada mortificació corporal de Karol Wojtyla és la deducció d’una religiosa que el sentia queixar-se quan el Papa estava sol al seu apartament. Segons afirma a l’agència AGIP Gianfranco Svidercoschi, prestigiós biògraf de Joan Pau II, és més probable que els laments del Papa polonès fossin deguts al malestar físic d’un home malalt que, a més a més, havia patit un greu atemptat l’any 1981. “No crec que Joan Pau II es flagel.lés” ha dir Svidercoschi. Segons aquest periodista i escriptor italià d’arrels poloneses, tot i que el subtítol del llibre sigui El veritable Joan Pau II explicat pel postulador de la causa de beatificació, el contingut del text coixeja, és ambigu i més aviat sembla que es tracti d’una operació oportunista.
El llibre no ha agradat a alguns eclesiàstics vaticans i sembla que tampoc ha estat gaire ben rebut a Polònia. La Santa Seu no s’ha pronunciat, però un senyal inequívoc de la rebuda negativa del llibre podria ser que L’Osservatore Romano no n’hagi esmentat la sortida.
Vaig tenir la sort de conèixer personalment Vito Mancuso l’any passat. A banda de la seva capacitat intel.lectual és un home que transmet molta pau. No perd la serenor ni davant l’última crítica de La Civiltà Cattolica, segons la qual Mancuso no es pot definir “teòleg catòlic”.
El truco per parlar de La vita autentica i li dic que em separa d’ell la seva visió de la Providència perquè escriu que no creu en una Providència personal. Aleshores puntualitza que creu “en una Providència personal de l’ànima espiritual”. Per a ell, “la intervenció de Déu en la vida de les persones es realitza a nivell de l’esperit humà. Hem d’admetre que la matèria té la seva autonomia. L’autonomia del món de què parla la doctrina de l’Església ha de ser sistemàtica. No podem parlar del silenci de Déu, ni del misteri, davant de certes situacions. Com podem dir que Déu calla? Déu no és mut, sempre és present i sempre actua. Ha establert amb nosaltres una Aliança. Com pot ser, doncs, que el Logos, la Paraula calli?”.
Aquesta visió de Mancuso sobre la matèria i l’esperit fa que alguns el titllin de gnòstic. “Res més lluny de mi que el gnosticisme” m’explica. “Entre altres coses, els gnòstics propugnaven que la salvació arriba a través del coneixement. Jo crec que és el nostre ser justos el que ens salva. Ja ho va dir Jesús en relació al judici final: «Veniu a mi... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir...»”.
La gran qualitat dels llibres de Mancuso és que obren un debat intel.ligent. Seria bo que l’Església ho aprofités. És una llàstima que per la seva gosadia es descarti sempre la presència de Mancuso en debats de caràcter institucional o oficial. Perquè a més a més té la qualitat que no s’atrixenra rere les seves posicions: conserva sempre aquella sospita de si mateix que és precisament la garantia de la seva honestedat intel.lectual.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.