No és el mateix volar que aterrar, musculatura que esquelet, somnis que institucions. Si hom vola, tard o d’hora, haurà d’aterrar. Si l’aparell continua a terra, no volarà. Cal combinar aquests dos moments del procés. Els músculs, sense el suport de l’estructura òssia, cauen. L’esquelet, sense musculatura, només penja d’un penjador en un laboratori. Somiar és lliure, però les institucions articulen els somnis. El temps dirà si el moviment dels indignats aporta un canvi social important. De moment, ha manifestat un rebuig frontal a les institucions polítiques («no ens representen»), financeres («falta pan para tanto chorizo»), laborals («somos jóvenes pre-parados»), etc. Subjau en la indignació una aspiració a una vida feliç i un desig de canvi de totes les coses que no funcionen.
El moviment dels indignats té tres sortides: instal·lar-se de manera permanent en la indignació, postura difícil de mantenir a causa de la versatilitat emocional de les persones; convertir-se en partit polític, amb la qual cosa s’entra de ple en el sistema que no se suporta i s’haurà de confrontar amb les urnes, perquè ara la representació surt gratuïta; convertir-se en un grup de pressió, opció per la qual s’inclina l’Arcadi Oliveres. La seva hipotètica influència electoral desperta ànsies de prometatge en els partits polítics. Mantenir la independència no és gens fàcil. Perdre-la és la seva ruïna.
Aquests fets m’han recordat un seminari sobre «Els joves, el temps i la cultura de la nit», celebrat a Verona durant un cap de setmana de juny del 1999. Vaig resumir la idea central en una premissa: «La configuració de la identitat juvenil i del creixement personal així com la vivència dels valors de llibertat, la creativitat i molts altres no es porta a terme en els ambients institucionals ni en el camp formal sinó que s’ha desplaçat cap als seus mons vitals i cap als espais informals. La família, l’escola, la parròquia... contemplen atònits la seva pèrdua de protagonisme. Els joves se’n van a altres ambients. El dia no els serveix i es refugien en la nit. Les relacions amb els seus pares cedeixen força enfront de l’impacte de les seves amistats. A la discoteca s’hi aprenen i s’expressen valors com la llibertat, l’amor, la creativitat, el contacte físic... L’escola ja no serveix per a això. En la mesura que no s’accepti la validesa d’aquesta premissa, les conseqüències que se’n desprenen són d’importància incalculable.»
Tres de les institucions d’acollida més importants (família, escola i parròquia) han estat dinamitades. L’esfondrament institucional, propiciat per corrents pseudoprogressistes en considerar que eren transmissores d’uns virus ideològics conservadors que calia extirpar, ha seguit el seu curs. La caiguda no s’ha aturat aquí sinó que ha continuat l’efecte dòmino. Les institucions de desenvolupament (democràcia, economia, feina, cultura...) s’han vist afectades. En comptes de lluitar per millorar-les, han estat desprestigiades pels mateixos actors (bancs, empreses, sindicats, polítics, grups mediàtics...) i pels seus detractors (que s’han posat en moviment quan el sistema, per errors propis i aliens, ha deixar de ser protector i paternalista).
Les institucions esquelètiques s’han de dotar de músculs per operar amb intel·ligència. Els músculs s’han de recolzar en estructures òssies per no caure desplomats en la insignificança. No podem prescindir d’aquests dos elements. Cal integrar-los per dinamitzar un futur incert, que ens espera a tocar.
