La força de la indignació

Hi ha qui té la indignació fàcil i en fa quasi un ofici. Només cal recordar els programes escombraries de certs mitjans de comunicació o certs periodistes penells que s’indignen un dia per una cosa i, l’endemà, pel seu contrari. Tot sigui per vendre el seu paper o la seva imatge. Cap d’aquests m’interessen. No és pas aquest tipus d’indignació que vull tractar aquí. La indignació que m’importa és aquella que sentim en ser testimonis d’una injustícia, que sacseja i indigna tot el nostre ésser, obligant-nos a actuar i a comprometre’ns. Una força subterrània que ens situa al marge. És a dir, en l’estret lloc de la incomoditat, del conflicte i de la lluita; en els espais de la societat on l’humiliat sofreix, crida o lluita, col·locant-nos al seu costat, solidaris de la seva humiliació, dels seus sofriments, del seu crit, del seu combat.

Si la indignació és una emoció forta, aclaparadora, també és un do. Hom no la tria. No ens pertany. Es refereix sempre a un altre. Proper o llunyà. Conegut o desconegut. Mai a un mateix. Ens recorda així, en la nostra pròpia carn, la nostra comuna humanitat, aquest vincle vital que ens uneix als altres. És com si aquest, sobtadament, amenacés de trencar-se sota l’efecte d’alguna cosa intolerable: acceptar pertànyer a un món dividit entre amos i esclaus, entre botxins i víctimes, entre justos i injustos, entre dominadors i oprimits, i avalar-lo feliçment tot repetint l’excusa de Caín, “que potser sóc el guardià del meu germà?”. La indignació agullona la consciència. La resignació, al contrari, l’ofega, la protegeix dels altres, aixeca un mur d’indiferència i de fatalitat.

Com un do, la indignació arriba també inesperadament. Surt al nostre encontre. Aleshores la humiliació, la injustícia, la violència sofertes pels altres –els seus crits, els seus sofriments– esdevenen nostres. I l’única manera de desprendre-se’n, és prestant la nostra veu, les nostres mans, el nostre cor. Vet aquí el que la indignació ens exigeix, fins i tot si ens costa... Ofegar-la, esquivar-la és sempre possible. Però aleshores, al preu de quina traïció? Renegar de si mateix, doblegar-se davant d’un senyor amenaçador i sotmetre’s a l’esclafit del fuet. Consentir a la inhumanitat.

La indignació ens eleva, ens fa créixer. Aquest do és una gràcia, ja que gratifica la vida, una vida en i per a la llibertat. La vida que s’obre des d’una recerca, des de la responsabilitat que ens confereix el fet de viure. És així que la indignació pot ser vista com una força que sorgeix de les entranyes de la terra. Una força tel·lúrica que sacseja i esquerda la rutina quotidiana i ens col·loca al cor del combat de la vida esdevinguda conscient i solidària. La protesta, la revolta, la insurrecció, en són possibles figures col·lectives. Hom n’observa el poder en el món àrab. Les grans epifanies de la llibertat sorgeixen d’ella.

Tanmateix, com podem explicar la poca indignació en les nostres societats de consum i de l’espectacle? Serà que les persones s’han resignat i han oblidat la indignació? Viure sense indignació i viure en la resignació van sens dubte plegades. És igualment cert que la publicitat i l’entreteniment omnipresents, la influència del virtual i de la freda lògica del mercat, així com el discurs dominant de la societat que vehicula sense relax el somni dels rics i dels poderosos, i la seva manera de veure el món des de l’òptica dels seus interessos i dels seus beneficis –i els pobres com uns perdedors–, contribueix a immunitzar contra l’escàndol i la indignació. Com si el desarrelament del món, tan denunciat per Simone Weil i tan ben comprès per Hannah Arendt, que caracteritza la nostra època obnubilada pel progrés tècnic, debilités efectivament les arrels de la nostra condició humana.

Però la vida no és més forta que els grillons de ferro o numèrics? La indignació persisteix, vibra i es propaga encara en les lluites socials i polítiques. En les paraules i els gestos de tantes persones que mantenen viva la flama de la dignitat i de la solidaritat amb els humiliats de la terra.

Ezequiel Mir és coordinador TALC (Tallers d’Acollida Lingüística i Cultural) de Càritas Diocesana de Girona