Elements per una consciència cristiana en el temps en què vivim

Aquest era el tema de la xerrada que Víctor Renes, sociòleg i ex director del departament d’Estudis de Càritas Espanyola, va oferir a la XXIII Jornada d’Estudis de la Pastoral Obrera de Catalunya, el passat 12 de febrer. Una Jornada que aplegà un centenar llarg de persones... majoritàriament d’una certa edat. La Pastoral Obrera som Església... i com la resta de l’Església anem veient com gairebé miraculosament la gent de 50 anys continuem essent “els” joves de molts actes. Potser en una societat en què la joventut és tan valorada aquesta “eterna joventut” pugui ser un bon esquer, però en qualsevol cas segur que és un repte.
La veritat és que tenia moltes ganes d’escoltar-lo, perquè és una persona d’una certa anomenada en el camp social. I no em va decebre gens, tot i que he de reconèixer que a estones se’m feia difícil de seguir tot el que ens anava abocant, precisament perquè va fer una molt rica aportació.
De la seva anàlisi, en destacaria algunes qüestions:
Els remeis que pretesament es donen a la crisi poden servir a curt termini, però a la llarga agreugen encara més la situació. Ens trobem en un punt en què no acabem de saber si l’Estat de Benestar europeu s’interromp temporalment o bé si ha començat la seva liquidació permanent.
Les causes de la crisi cal buscar-les en el paradoxal aparellament que s’ha anat mantenint des dels anys 80: una extensió infinita de la producció a baix cost, que exigia un creixement desmesurat del consum, i un retall salarial acompanyat de precarietat laboral. Totes dues coses plegades han portat a estirar més el braç que la màniga: l’endeutament privat i públic.
Vivim en una mena de cop d’estat no declarat: ens governa un mercat que no hem elegit, que ni tan sols acabem de conèixer i que “dicta” què fer als governs formals.
La crisi afecta tres qüestions bàsiques entrellaçades: el capital, l’energia i l’alimentació.
La desafecció democràtica, acompanyada d’una manca de cohesió cada cop més gran, deixa els més pobres en una situació molt vulnerable. Perquè l’ajuda mútua, la solidaritat obrera, el suport familiar han ajudat a resistir moltes crisis. Però la tendència de la nostra societat no va per aquí. La cultura obrera ja no inclou avui els sectors més desprotegits de la classe treballadora, perquè costa molt de sortir del corporativisme.
El nou escenari social parteix d’uns nous axiomes: més és igual a millor; el preu és el valor de les coses (un valor que posa el mercat) i els subjectes s’han anat convertint en objectes.
Avui hi ha més “desanuncis” que no pas “anuncis”. La política no serveix, els sindicats són obsolets... és una mena de crisi d’oferta de sentit de les coses. En canvi, d’utopies ningú no en parla. Les utopies, per cert, que s’han d’anar coent, cuidant, creant.
Entre les propostes en positiu, Víctor parlava de la satisfacció de necessitats (de subsistència, però també de protecció, afecte, enteniment, lleure, creativitat, llibertat, identitat... totes elles transcendents), de la construcció de sentit i de l’empoderament de les persones com a subjectes i protagonistes. En fi, el factor C: Col·laboració, Cooperació; Comunitat, aCompanyament, Calidesa, Compartir...
En fi, a mi m’ha semblat molt suggerent. Si algú desitja llegir reposadament la xerrada sencera, pot demanar-la per correu electrònic a la delegació de Pastoral Obrera (p.obrera@bisbatsantfeliu.cat) i amb molt de gust li farem arribar.
Mercè Solé

Publicat al Crit Solidari núm. 7, març 2011