Transcric avui el text de tres dels vint-i-dos plafons que formen l’exposició que ha preparat el departament de Pastoral del Treball de la Conferència Episcopal Espanyola i en la qual ha treballat la Mercè, la meva dona, i jo també una miqueta. Són tres dels plafons que es fixen més especialment en els temes angoixants de la vida dels treballadors, i consten de textos papals i testimonis diversos. I crec que fan pensar.
Treballar en precari
El treball precari és una ferida oberta per a molts treballadors, que viuen amb la por de perdre les seves feines. He sentit aquesta angoixa molts cops: l’angoixa de perdre la pròpia feina; l’angoixa de la persona que té una feina de setembre a juny i que no sap si en tindrà el setembre següent. La precarietat total. Això és immoral. Això mata: mata la dignitat, mata la salut, mata la família, mata la societat. El treball negre i el treball precari maten. A això cal afegir-hi la preocupació pels treballs perillosos i insalubres que cada any causen centenars de morts i d’invàlids.
(Papa Francesc: missatge adreçat a la 48a. Setmana Social dels Catòlics Italians l’octubre de 2017)
Tot va ser més dur per a aquesta dona marroquina quan el seu marit va morir en accident de treball. El seu Déu, que també és el nostre, va escoltar el seu crit que trencava el cor. I és que els seus planys en àrab també travessen els núvols fins a arribar al Senyor. Molts amics i amigues compatriotes i de la localitat d’acollida van ser a prop d’ella.
Després d’una cursa d’obstacles, la seva doble nacionalitat, a més d’un tràmit administratiu que li permet dormir tranquil·la, és una abraçada entre les dues ribes del Mediterrani. Ella continua deixant la seva salut i els seus somnis en un treball mal remunerat, a vegades, moltes, sense contracte. Anant d’un portal a un altre, d’una escala a una altra…
Ara participa en una associació de víctimes d’accidents de treball de la mà de militants de l’HOAC.
(“Hacer escaleras”. ¡Tú!, HOAC, febrer 2024).
La bufetada de l’atur
L’atur és un mal i pot convertir-se en una veritable calamitat social. Esdevé un problema particularment dolorós quan els afectats són els joves, que, després d’haver-se preparat mitjançant una adequada formació cultural, tècnica i professional, no aconsegueixen trobar un lloc de treball i veuen frustrades amb pena la seva sincera voluntat de treballar i la seva disponibilitat a assumir la pròpia responsabilitat per al desenvolupament econòmic i social de la comunitat. […] El deure de fer arribar les adequades subvencions indispensables per a la subsistència dels treballadors desocupats i de les seves famílies és una obligació que brota del principi fonamental de l’ordre moral.
(Joan Pau II, Laborem exercens 18)
“No sé quant duraré a la meva empresa. Cada divendres he de mirar el mòbil per veure el missatge que em sentencia o que em manté viu”.
(“Nominada para el despido”. ¡Tú!, HOAC, octubre 2020).
Persones ocupades a Espanya: 21.684.700.
Persones en atur a Espanya: 2.755.300.
Atur juvenil: 26,6%.
Famílies amb tots els seus membres a l’atur: 868.300
(Segons dades de l’Enquesta de Població Activa de 26 de juliol de 2024)
De la desigualtat a l’empobriment
L’Església està vivament compromesa en la causa del pobres, perquè la considera com la seva missió, el seu servei, com a verificació de la seva fidelitat a Crist, per poder ser veritablement “l’Església dels pobres”. I els pobres es troben sota diverses formes, i apareixen en diversos llocs i en diversos moments; apareixen molts cops com a resultat de la violació de la dignitat del treball humà, o bé perquè es limiten les possibilitats del treball –és a dir, per la plaga de l’atur– o bé perquè es menyspreen el treball i els drets que se’n deriven, especialment el dret a un salari just, i a la seguretat del treballador i de la seva família”.
(Joan Pau II, Laborem exercens 8)
Perdre la feina o, tot i tenir-ne, no arribar a final de mes, pot ser l’inici d’un camí que desemboqui en la marginació extrema. L’atur, la reducció de la pròpia autoestima, l’ansietat i la incertesa, el desnonament, el conflicte familiar, la pèrdua de salut mental, l’aparició d’addiccions, l’acceptació de feines cada cop més precàries o el sentiment de veure’s llançat a una irregularitat irreversible són baules d’una cadena de desigualtat i pobresa difícils de remuntar i que es transmet de generació a generació. Tota actuació que garanteixi que el treball sigui digne i permeti atendre les mínimes necessitats familiars actua com a tallafoc contra la marginació.
(Equip de redacció)
