L’Advent és motiu per enfortir-se en l’esperança, per acollir-la, fer-la créixer en cada persona i saber viure d’aquesta manera. Aquell que esperem, tal com anuncia el profeta Isaïes, “No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la.” El mateix que s’ha volgut fer com nosaltres per viure entre nosaltres.
L’espera, una manera més d’aproximació a Déu, ens interroga i ens condueix novament a meditar sobre què vol dir viure amb esperança. Es pot vincular directament l’esperança amb la gràcia i amb la fe. L’esperança, la fe, esdevé una gràcia, un do, que a la vegada s’ha d’acollir.
Cal que l’esperança sigui de llarg abast, de llarga durada. Una esperança que no respongui merament a la voluntat d’immediatesa dels propis desigs i ambicions sinó al desig d’una vida de plenitud.
Qui sap viure amb esperança és capaç de creure en l’esdevenidor, de no enfonsar-se en els errors i de sobreposar-se a les pròpies falles. La persona que viu amb esperança sap viure estimant a la manera de Jesús. No obstant això, no viu d’aquesta manera perquè estima molt sinó perquè se sap molt estimat. El que viu amb esperança, en definitiva, se sap estimat per Déu.
Referir-se a l’experiència de l’amor de Déu és entrar en el misteri i, acostar-se al que els grecs anomenen misterion i nosaltres coneixem com a mística. El teòleg Karl Rahner SJ (1904-1984) va ser el qui va observar que “el cristianisme del s. XXI serà místic o no serà”. Entrats ja en el segle XXI l’observació no ha deixat mai de ser meditada. Rahner no és indiferent a la mística dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi: “No el mucho saber harta y satisface el ánima sinó el sentir y gustar de las cosas internamente.” Orientant-se al segle que l’ha de seguir, el teòleg alemany vincula el cristianisme més a una experiència i compromís personal que no pas a una religió que s’estén únicament a través d’una presència en la societat. Quan la persona és d’alguna manera conscient del misteri de la presència de Déu en la seva intimitat és quan és capaç d’estimar i anar-se transformant, sempre a la recerca de Déu.
És, doncs, l’esperança que es cerca de viure i alimentar durant l’Advent que ens condueix vers l’inefable Misteri de Déu del què ens parla l’univers. És el Salm 19 (1-10) que la poètica i la saviesa del salmista canta des de fa milers d’anys:
El cel parla de la glòria de Déu,
l’estelada anuncia el que han fet les seves mans.
Els dies, l’un a l’altre es transmeten el missatge,
l’una a l’altra se’l revelen les nits.
Silenciosament, sense paraules,
sense que ningú els senti la veu,
el seu anunci s’escampa a tota la terra,
escolten el seu llenguatge fins als límits del món.
Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol,
i el sol en surt com un espòs de la cambra;
radiant com un atleta que es llança a la cursa,
surt d'un extrem del cel i volta fins a l'altre;
res no s'escapa de la seva escalfor.
És perfecta la llei del Senyor,
l'ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims.
