Al pla de Beret neixen dos importants cursos fluvials, la Garona i la Noguera Pallaresa. El primer dona vida a la Vall d’Aran, esquitxada de bonics pobles, però també d’algunes urbanitzacions i complexos hotelers. En canvi, el tram de la Noguera Pallaresa fins a Alòs d’Isil és una vall totalment despoblada, sobretot a l’hivern, i on només algun refugi manté la seva activitat. A la capçalera d’aquesta vall apareix el santuari de Montgarri. Forma part de l’atlàntica vall d’Aran, de la diòcesi d’Urgell però, curiosament, se situa en una conca mediterrània.
El poeta i crític literari Alex Broch descriu amb uns bonics versos del poema “És el pany de la terra” aquesta curiosa situació geogràfica.
El Pirineu,
un pare mascle.
La muntanya,
una mare prenyada.
La Noguera i la Garona,
a la cruïlla més alta, germans bessons
infantats al camí de l’albada,
aigua en el temps que gira a cada banda.
El santuari de Montgarri acull la imatge de nostra senyora de Montgarri, que els goigs anomenen reina del Pirineu i per tant dels pastors i els bosquerols. L’enginyer i fotògraf Juli Soler Santaló (1865-1914) esmenta que a principis del segle XX al pla de Beret hi havia 50.000 caps de bestiar pasturant a l’estiu. Per tant, aquest santuari uns cent anys enrere formava part d’una terra rica en bestiar, fusta i que, a la vegada, era una cruïlla de camins ja que era un pas habitual de pastors, traginers i viatgers que travessaven les valls i la frontera. La hostatgeria i l’hospital de muntanya van ser de gran importància al llarg dels segles XVIII i XIX. Al voltant del santuari i els colls o ports de muntanya hi ha moltes històries sobre els que fugien de les guerres, contrabandistes...
L’església actual es va iniciar en el segle XVI i es va acabar el XVIII. Havia existit una primitiva capella que va ser construïda en el segle XII. Es conserva l’antiga porta romànica, avui tapiada i adossada al mur nord de l’església actual. Al seu voltant va construir-se la rectoria, l’hospital, la casa de l’administrador...dins d’un espai compacte que tenia una entrada per un portal davant de la Noguera Pallaresa. A uns centenars de metres va existir el poble de Montgarri o les cases de Dossau que a partir de principis del segle XX van estar inscrites al santuari. El 1920 es va arribar al màxim d’habitants amb 65 persones, però a partir del 1945 s’inicia el despoblament a causa de les difícils condicions hivernals, amb copioses nevades que immobilitzaven les persones i el bestiar. El desenvolupament turístic lligat a la creació, el 1964, de l’estació d’esquí de Vaqueira Beret va generar el definitiu tancament de les cases i actualment és un poble enrunat.
El 1973 es va crear l’Associació d’Amics de Montgarri i en aquell mateix any es va iniciar la recuperació de la teulada que presentava un estat ruïnós i, progressivament, s’ha refet tot el conjunt. Senyalar que l’antiga rectoria s’ha convertit en un refugi. El santuari de la Mare de Déu de Montgarri té profundes arrels històriques i com altres verges trobades, la llegenda explica que la imatge va ser vista primer per un bou i després per uns pastors que van mirar que furgava l’animal, fet que posa de manifest la seva relació amb el pasturatge. A la imatge actual, veiem Maria asseguda en el tron, amb la mà dreta sosté un rams de flors i amb el braç esquerra aguanta el Nen. Li tenen molta devoció els pastors de la contrada i és considerada la patrona dels pobles de l’Alt Aran, de les valls d’Àneu i de la d’Ariège.
L’aplec se celebra el dos de juliol i és un moment de trobada entre els habitants de les diferents valls que envolten el santuari. El 1883 Mossèn Cinto Verdaguer va passar-hi i va deixar constància de com anaven vestits els pastors i els pagesos: “Pels volts del migdia d’ahir, començaren a veure’s baixar dels ports la gent de l’altra banda del Pirineu. Los pastors es cobreixen el cap amb una espècie de solideu de drap blau, que adornem amb un brot d’herba. Vesteixen tricot blanquinós amb ribet negre i porten esclops, amb una gran punta mirant amunt. Els pagesos van vestits de burell o blau, des de la boina fins als amples pantalons i porten sabates grosses i ben ferrades i un bastó llarguíssim. Les dones van vestides amb robes virolades, com tot país senzill i les franceses es diferencien de les catalanes pel mocador enrotllat al cap”.
Hi ha un segon aplec que té lloc el quinze d’agost. El cronista Hugues-Alexandre Roy parla també del 1833 on a part dels actes religiosos, és a dir, la processó de la imatge, la missa i el cant dels goigs hi havia ball i menjar. Com tants aplecs, la religiositat i la festa s’unien en una trobada on participaven la gents de diferents valls que envolten Montgarri.
Avui en dia, sobretot, en els darrers mesos tardorals, tot l’hivern i bona part de la primavera, el santuari de Montgarri és un espai de silenci, de pau i tranquil·litat que permet gaudir del so de l’aigua de la Noguera, dels canvis paisatgístics propis de l’alta muntanya i d’enlairar la mirada cap als cims. No és gens estrany que el ja esmentat poeta, Alex Broch, digues sobre aquesta vall: “el seu paisatge, la seva bellesa, el seu misteri, que sovint porta a un reconeixement panteista”.
Goigs de la Mare de Déu de Montgarri
Puig Senyora anomenada
de Montgarri ésser voleu:
Siaunos sempre advocada,
Reina del mont Pirineu.
L'estranger y l'espanyol
Venen de remotes terres
A buscar en Vos consol:
A les nostres valls y serres,
De peste, de fam, de guerres,
Y del pecat deslliureu.
