Cercar la definició d’un concepte negant el que no és, enlloc d’afirmar el que és, no ha deixat de ser mai una tècnica que s’utilitza moltes vegades en molts àmbits. Els cristians procedeixen d’aquesta manera alguna vegada quan s’interroguen sobre Déu.
Aquesta va semblar en algun moment la manera de fer dels dos magnífics ponents a la XIX Jornada Sant Jordi celebrada fa una setmana a Barcelona. Els dos conferenciants van ser la religiosa de la Companyia de Maria Lestonnac i teòloga, Claustre Solé, i el religiós claretià i teòleg, José Cristo Rey Garcia. El títol de la Jornada va ser Gratuïtat i Alegria. A partir d’aquí la doctora Solé desenvolupà la ponència Gratuïtat i alegria, l’expressió del viure; i el doctor Rey García titulà la seva, Alegría i Gratuïtat: còmplices de la Providència per a un Futur Sostenible. Partint, doncs, sempre, de la gratuïtat i l’alegria en la fe, els dos teòlegs i religiosos van anar apropant l’audiència a Déu. Ho van fer tant cercant com i què ha de ser un cristià com exposant de diverses maneres el que no pot ser o no és un cristià.
Claustre Solé va descriure l’alegria cristiana com una explosió de joia que parteix de l’exultació que viu el cristià. Qui no exulta des del més profund del seu ésser, com Maria en el Magníficat exulta per les gestes de Déu en bé de la humanitat, no és cristià. Més enllà d’una alegria aparent, el cristià exulta en el fons del seu ésser. L’alegria va més enllà d’uns fets que poden suposar unes contrarietats, com la primera comunitat cristiana que pateix exilis i persecucions i no deixa de ser una comunitat joiosa.
José Cristo Rey García va contraposar, només començar, els valors que imposen el materialisme i el narcisisme actuals als que, contràriament, haurien de fer créixer l’alegria i la gratuïtat. Cal doncs, treballar per una alegria profunda i paradoxal. Una alegria profunda perquè qui transmet l’alegria des de dintre seu és capaç de transformar tot el que abasta. A la vegada, és l’alegria que no s’escapa del sofriment però que sí és capaç de transformar-lo. Es referí igualment a una alegria paradoxal que és veritable i ve com un regal, no es fabrica ni es compra. A la vegada que és una tasca, perquè només la troben els que la busquen, cal buscar-la.
De manera semblant a la Paràbola del cep veritable, Claustre Solé afirmà que en una humanitat en què les civilitzacions apareixen i desapareixen, l’únic que roman és Déu. Per tant, doncs, el que cal és romandre empeltat en Déu. A la vegada que Rey García posava de relleu el fet que l’alegria no és solitària sinó que té el poder de convocar i crear comunitat.
La Fundació Joan Carrera, entitat que convoca anualment la Jornada Sant Jordi, està orientada a la difusió i promoció del pensament del qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera i Planas (1930-2008). La seva voluntat de fer present i debatre sobre el fet religiós en la nostra societat és el que dona sentit a la trobada anual de la Fundació i d’altres esdeveniments convocats per la mateixa entitat. És en el si d’aquestes trobades que tot de cristians, sense cap tipus de condicionant, se senten convocats i creen comunitat, com a tret que destacà Rey Garcia de l’alegria. Uns cristians que, malgrat les possibles contradiccions i contrarietats de cada moment i persona, exulten la joia de ser cristians, a la qual es referí Claustre Solé.
Cal congratular-se, doncs, de les magistrals aportacions dels dos conferenciants, i de les intervencions que els participants a la trobada van poder compartir durant tota la XIX Jornada Sant Jordi, Gratuïtat i Alegria.
