“Déu dels esperits i de tota carn, que heu vençut la mort i anorreat el diable, vós que heu donat la vida al món, Senyor, concediu el repòs a l’ànima dels vostres servents difunts... en un lloc de llum, d’abundància i de repòs, on no hi hagi dolor, tristesa, ni gemegor...”
L’Elena mentre escolta la pregària del sacerdot, manté en les seves mans l’espelma encesa... i en silenci també prega... fa poc que ha mort el seu fill tan estimat.
El prevere segueix: “O Salvador, feu reposar l’ànima del vostre servent amb l’ànima dels justos difunts i guardeu-lo per a la vida benaurada prop de Vós, en el lloc de repòs d’on Vós sou el Mestre, allà on reposen també tots els Sants, Senyor, féu reposar l’ànima del vostre servent, car Vós sou amic dels homes”.
Mentre el sacerdot recita la pregària, davant la Creu, amb llànties enceses -el lloc reservat per la pregària dels difunts- es troba una tauleta amb “el pastís de difunts” (koliva) i un vi preparat per l’ocasió, que, un cop beneïts el familiar repartirà a les persones presents a l’acte.
“Davant el Senyor vessaré la meva pregària i és a Ell a qui diré la meva aflicció, perquè la meva ànima és plena de dolor i la meva vida declina vers les ombrívoles estances. És per això que clamo amb el profeta Jonàs: salveu-me, o Déu meu, del si del sepulcre”.
L’Elena abans de venir a l’església ha estat preparant el “koliva” que està elaborat amb gra de blat, fent referència a aquella paràbola que diu “si el gra de blat no mora a terra, no pot germinar” una al·legoria que ens suggereix que, cal morir aquí en la terra, per néixer en el cel.
“Crist Déu, feu reposar l’ànima dels vostres servents amb els sants, allà on no hi ha dolor, ni tristesa, ni gemegor, sinó la vida eterna”.
L’oficiant encensa el pastís i junt amb l’acòlit que sosté el canelobre amb un ciri encès donen tres voltes al voltant de la creu i de la tauleta, mentre que entona el càntic Memòria Eterna i el cor contesta també, en tres vegades, Memòria Eterna.
L’Elena besa la creu que li presenta el sacerdot i es disposa a repartir el pastís que ella ha fet a casa seva, en memòria del seu fill i que, en repartir-lo, tots participen d’aquest aliment i del vi que és dolç, com el record que es té vers la persona estimada que ha arribat al final del camí terrenal i emprendrà cap a la vida benaurada.
Aquí a Catalunya, amb el costum popular de menjar castanyes, moniatos i panellets, amb un vi dolç, trobem aquest paral·lelisme que es transmet de generació en generació, sempre en el record amatent i respectuós per tots els difunts.
En la tradició de les esglésies ortodoxes tenen diversos dies reservats a la Commemoració dels Difunts, a més de la data del seu aniversari, que d’any en any es tindrà present comunitàriament, a més també de visitar els cementiris i portar flors per pregar davant la tomba dels éssers estimats.
Tots Sants i Dia dels Difunts, dues Festes tradicionals que cal preservar i guardar sobretot, amb sentiment respectuós, per tots aquells que ens han precedit en el camí.
