Xavier Godàs escriu amb gran clarividència en el seu llibre Fer política en l'imperi del jo: «el principal dilema de la nostra època és que la cursa desenfrenada per ser un mateix impregna l'acció política, però alhora dilueix la força de les col·lectivitats com a motor de canvi». L'opció per la individualitat ens dificulta entregar-nos a grups i comunitats. Sense la força del poder popular, sense la capacitat de treballar units, la conclusió és contundent: «No som ni podem res». A la mateixa portada del llibre formula la pregunta clau: «Per què la societat individualista posa en risc la democràcia». La cultura del jo ha penetrat per totes les escletxes i ha debilitat fins a l'extrem la cultura del nosaltres. Un objectiu comunament acceptat es concentra en el creixement i en l'autorealització personal relegant a un paper secundari el compromís social. No es valora com un problema voler aconseguir l'autorealització a esquena dels altres. Els llibres d'autoajuda, les teràpies d'autoestima... tot conflueix per enfortir la pròpia identitat. El jo fagocita tota l'activitat humana.
Les dades objectives perden força davant l'impuls dels sentiments, que tenen la sempre la prioritat, també sobre la biologia quan es determina el sexe i el gènere. Els exemples més diversos conflueixen a defensar la preeminència de les identitats, tal com Godàs ho posa de manifest. Se subratlla tot allò que ens distingeix, però costa sang, suor i llàgrimes descobrir el que ens uneix. El resultat és que hi ha un caldo de cultiu propici a la fragmentació i les xarxes es deterioren. La dimensió col·lectiva es dissol com un terròs de sucre en una tassa da cafè. Per això, la democràcia està experimentant evidents dificultats per mantenir la seva acceptació social. Es va abandonant el servei a la societat, al col·lectiu, per servir-se de la societat quan s'ostenten, per exemple, càrrecs polítics. El bé comú es desdibuixa i sucumbeix davant l'ambició de gaudir de la paga o d'escalfar un silló. Les eleccions es deterioren en transformar-se en baralles per fer-se amb les oficines de col·locació, disposar al seu antull de les claus de la caixa i exercir el poder sense veure més enllà del seu propi melic.
Quan fallen les forces que uneixen, quan es provoca la voladura dels ponts, quan no hi ha projectes compartits... la polarització és el resultat. Les relacions s'exasperen i els insults són constants. Es tracta de l'imperi del jo. Les vocacions de servei als altres troben poques persones disponibles per viure-les a fons. El mòbil és el símbol del regnat de l'individu. Tot es pot fer amb ell. No es necessita de res més. I el pitjor de tot... de ningú més. Les relacions virtuals agraden, però no satisfan. La pandèmia va posar en evidència que tenim nostàlgia de la carícia. No seria bo que ens acostuméssim a viure un nou estil sense tenir en compte els altres. Quan impera el jo es corre aquest risc. Encara no ho hem perdut tot. Encara acollim al nostre cor l'esperança de sentir-nos família, comunitat, poble. La democràcia està en joc, com ho està la pau, l'espiritualitat i el bé comú.
