Audiència General 16 d’octubre 2024
Cicle de Catequesi. L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús la nostra esperança.
9. “Crec en l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant en la fe de l’Església.
Estimats germans i germanes, bon dia!
Amb la catequesi d’avui passem del que sobre l’Esperit Sant ens ha estat revelat en la Sagrada Escriptura a com Ell està present i actiu en la vida de l’Església, en la nostra vida cristiana.
En els tres primers segles, l’Església no va sentir la necessitat de donar una formulació explícita de la seva fe en l’Esperit Sant. Per exemple, en el Credo de l’Església més antic, l’anomenat Símbol apostòlic, després d’haver proclamat: “Crec en Déu Pare, creador del cel i de la terra, i en Jesucrist, nascut, mort, baixat als inferns, ressuscitat i pujat al cel”, s’afegeix: “[crec] en l’Esperit Sant” i res més, sense cap especificació.
Però va ser l’heretgia la que va empènyer l’Església a clarificar la seva fe. Quan va començar aquest procés – amb Sant Atanasi al segle quart – va ser precisament l’experiència que va tenir de l’acció santificadora i divinitzadora de l’Esperit Sant la que va conduir l’Església a la certesa de la plena divinitat de l’Esperit Sant. Això va passar en el Concili Ecumènic de Constantinoble, del 381, que va definir la divinitat de l’Esperit Sant amb les conegudes paraules que encara avui repetim en el Credo: "Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i dona vida, i procedeix del Pare i del Fill. Amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat, i ha parlat per boca dels profetes".
Dir que l’Esperit Sant “és el Senyor” era com dir que Ell comparteix el “Senyoriu” de Déu, que pertany al món del Creador, no al de les criatures. L’afirmació més forta és que a Ell se li deu la mateixa glòria i adoració que al Pare i al Fill. És l’argument de la igualtat en l’honor, estimat per Sant Basili el Gran, que va ser l’autor principal d’aquella fórmula: l’Esperit Sant és Senyor, és Déu.
La definició conciliar no era un punt d’arribada, sinó de partida. I de fet, superats els motius històrics que havien impedit una afirmació més explicita de la divinitat de l’Esperit Sant, això serà proclamat amb calma en el culte de l’Església i en la seva teologia. Ja Sant Gregori de Nazians, després d’aquell Concili, afirmarà sense dubtar: "L’Esperit Sant doncs és Déu? Sens dubte! És consubstancial? Sí, si és el veritable Déu" (Oratio 31, 5.10).
Què ens diu a nosaltres, creients d’avui, l’article de fe que proclamem cada diumenge en la Missa: “Crec en l’Esperit Sant? D’això, en el passat, n’hem tractat principalment a propòsit de l’afirmació que l’Esperit Sant “procedeix del Pare”. L’Església llatina aviat va completar aquesta afirmació afegint, en el Credo de la Missa, que l’Esperit Sant procedeix “també del Fill”. Com que en llatí l’expressió “i del Fill” es diu “Filioque”, va néixer la disputa coneguda amb aquest nom, que va ser el motiu (o el pretext) per tantes disputes i divisions entre l’Església d’Orient i l’Església d’Occident. No és el moment de tractar aquí aquestes qüestions que, a més, en el clima de diàleg establert entre les dues Esglésies, ha perdut la duresa del passat i avui permet esperar en una plena acceptació recíproca, com una de les principals “diferències reconciliades”. M’agrada dir això: “diferències reconciliades”. Entre els cristians hi ha tantes diferències: això és d’aquesta escola, de l’altra; això és protestant, allò… L’important és que aquestes diferències siguin reconciliades, en l’amor de caminar junts.
Superat aquest obstacle, avui podem valorar la prerrogativa més important per a nosaltres que es proclama en l’article del Credo, és a dir que l’Esperit Sant és “vivificant”, és a dir dona la vida. Ens preguntem: quina vida dona l’Esperit Sant? Al principi, en la creació, l’alè de Déu dona a Adam la vida natural; d’estàtua de fang, el converteix en “un ésser viu” (cf. Gen 2,7). Ara, en la nova creació, l’Esperit Sant és aquell que dona als creients la vida nova, la vida de Crist, vida sobrenatural, de fills de Déu. Pau pot exclamar: "La llei de l’Esperit, que dona vida en Crist Jesús, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort" (Rm 8,2).
On és, en tot això, la gran i consoladora notícia per a nosaltres? És que la vida que ens ha estat donada per l’Esperit Sant és vida eterna! La fe ens allibera de l’horror d’haver d’acceptar que tot s’acaba aquí, que no hi ha redempció pel sofriment i la injustícia que regnen sobre la terra. Ens ho assegura una altra paraula de l’Apòstol: "Si l’Esperit de Déu, que ha ressuscitat Jesús d’entre els morts, habita en vosaltres, el que ha ressuscitat Crist d’entre els morts donarà la vida també als vostres cossos mortals pel seu Esperit que viu en vosaltres" (Rm 8,11). L’Esperit habita en nosaltres, és dins nostre.
Cultivem aquesta fe també per aquells que, sovint sense culpa seva, se’n veuen privats i no arriben a donar un sentit a la vida. I no ens oblidem de donar gràcies a Aquell que, amb la seva mort, ens ha obtingut aquest do inestimable!
Traducció: Josep M. Torrents
