Aquests dies s’ha fet un pas més per aclarir el mapa episcopal de Catalunya amb el nomenament del dominic basc Xavier Gómez com a bisbe de Sant Feliu de Llobregat. Encara no fa dos anys que estàvem a l'expectativa de saber com es resoldria el relleu de set dels deu bisbats catalans. Ara només ens en falten saber tres. Tot i que un és el més rellevant, Barcelona.
El 2022, quan el bisbe de Tortosa Enrique Benavent va tornar a la seva terra natal com a arquebisbe de València, estaven pendents de set relleus. Suplir la vacant de Tortosa i la de Girona per la defunció del bisbe Francesc Pardo, i els pròxims relleus per edat per complir els 75 anys de Joan Josep Omella (2021) a Barcelona, Agustí Cortés (2022) a Sant Feliu, Salvador Giménez (2023) a Lleida, Joan-Enric Vives (2024) a Urgell, i Salvador Cristau (2025) a Terrassa.
Dels tres que falten, no se n’espera cap moviment a Barcelona fins que el cardenal Omella compleixi vuitanta anys (2026) i res fa preveure que el relleu a Terrassa sigui abans d’aquesta data. El de Lleida, que aquest curs farà dos anys de la seva renúncia, pot ser més imminent. I Urgell és un cas a part perquè l’arquebisbe Vives continua sent el bisbe i copríncep, però amb el coadjutor Josep-Lluís Serrano ja sabem quin perfil té el seu successor.
Per tant, el que ens dona pistes sobre els bisbes que venen, són els nous bisbes que han arribat aquests dos anys: el dominic basc i responsable de migracions a la CEE Xabier Gómez, el diplomàtic català Josep-Lluís Serrano, i l’abat de Poblet Octavi Vilà. El cas dels auxiliars a Barcelona són un tema a part perquè depenen molt de l'elecció personal de l'arquebisbe.
Valorar-ho d’una manera objectiva és complicat. Però alguna cosa ens indica que finalment el dicasteri per als bisbes està canviant les pautes habituals de promoció episcopal. I més clarament encara a partir del gener de 2023, quan Francesc va nomenar com a nou prefecte el religiós dels agustins Robert Francis Prevost (curiosament amb una trajectòria que tindria paral·lelismes amb la del nou bisbe de Sant Feliu: un religiós amb implicació en la vida diocesana que acaben nomenant bisbe).
Recompte episcopal
Quan es fa una lectura del perfil episcopal, a Catalunya normalment s’utilitzen dos paràmetres: la posició ideològica i la nacional. Però els qui fan aquestes anàlisis moltes vegades només es poden basar en intuïcions, clixés o apriorismes. Sí que es pot dir, que amb els darrers nomenaments marquen una major obertura eclesial i amb perfils que es realineen amb el Vaticà II.
Sobre la qüestió nacional, també s’utilitza com a pista si són bisbes catalans. Si als anys 80 i 90, hi hagués hagut unes eleccions on només haguessin votat els bisbes catalans, possiblement hauria guanyat còmodament Convergència (i Unió). Això coincidia en un moment en què tots els bisbes catalans eren nascuts i formats a Catalunya, excepte Ricard Maria Carles a Tortosa. Però fins i tot quan el valencià Carles va ser nomenat arquebisbe de Barcelona, ja feia més de vint que era a Tortosa i la resta de bisbes eren de Catalunya i eren catalans.
Això el 2015 era ben diferent. Amb l’arribada d’Omella a Barcelona hi havia tres bisbes valencians (Cortés, Giménez i Benavent), un aragonès (Omella), un català d’adopció format a Toledo (Sáiz) i cinc bisbes nascuts a Catalunya (Vives, Casanova, Pujol, Pardo i Novell). Amb els darrers nomenaments, aquest equilibri no s’ha modificat gaire i hi ha quatre bisbes catalans que no han nascut a Catalunya: un aragonès (Omella), dos valencians, (Giménez i Conesa) i un basc (Gómez). El valencià Cortés ha estat substituït per un basc, el valencià Benavent per un català, i el català Novell per un valencià.
Si es resol el relleu d’Omella i Giménez serà determinant en aquest sentit. És veritat que la partida de naixement no marca ni el perfil social ni el nacional. Però si tornem al símil electoral avui la foto seria molt diferent. Segurament avui la majoria dels bisbes catalans recentment nomenats signarien el document “Arrels Cristianes de Catalunya”, però no hi hauria la cohesió episcopal de fa quaranta anys per escriure’l.
Quatre idees dels nous perfils episcopals
Si tanquem de nou el focus en els darrers nomenaments de Francesc, podem treure algunes pistes de futur.
Primer, la creativitat episcopal. Noms que ningú esperava. S’han anat a buscar religiosos com l’abat de Poblet i un dominic basc que parla català. O un diplomàtic de la Santa Seu per solucionar la successió del coprincipat d’Andorra. Per tant, els noms que sempre circulen o els capellans diocesans que tothom té al cap quan pensa en nous bisbes, van caient de la llista a cada nomenament episcopal. Ja Joan Planellas va ser una sorpresa perquè ningú pensava en un capellà teòleg per arquebisbe de Tarragona. Javier Vilanova, Toni Vadell i David Abadías com auxiliars de Barcelona també van ser una sorpresa en aquest sentit. I amb l’aragonès Omella no s’ha repetit la jugada de l’arribada de Carles a Barcelona el 1991 que es va envoltar amb cinc bisbes auxiliars de la mateixa diòcesi.
La creativitat episcopal també porta a saltar-se les tradicions de carrera eclesiàstica que fins ara haurien prevalgut. Com, per exemple, que per ser arquebisbe de Barcelona calia haver estat abans bisbe durant uns anys i tenir un cert recorregut episcopal. Prova que això ja no és així, és que a Buenos Aires i a Madrid, on sens dubte hi ha intervingut directament el papa Francesc, s’hagi nomenat un jove bisbe auxiliar com a arquebisbe. Així ha passat en altres capitals europees.
Segon, un clar perfil social. El nomenament de Gómez és un crit en aquest sentit. El seu discurs sobre la immigració és d’una contundència que iguala o supera la del papa Francesc. Un discurs que vol tallar les ales a qualsevol temptació eclesial dels grups que s’estan alineant amb el discurs populista que diu defensar els valors “catòlics”. Una lectura que té una clau més europea que estrictament catalana, però que també dona un missatge a les institucions i moviments que hi ha a Catalunya que s’estan escorant cap al tradicionalisme.
Amb Vilà i Serrano el perfil social no seria tan evident per la seva trajectòria monàstica i diplomàtica. Però en el cas de Vilà és coneguda la seva visió renovadora de l’Església i en el cas de Serrano s’ha destacat la seva trajectòria a les perifèries eclesials de Moçambic o Nicaragua. No busquen homes de carrera eclesiàstica ni de despatx.
Això està alterant als integristes, que reforcen tots els intents per tombar el papa Francesc. Però alerta també perquè a vegades mediàticament es posa alegrament l'etiqueta de progressista als bisbes només perquè parlen més dels pobres que de la sexualitat o de la unitat d’Espanya. El perfil social que busca el papa Francesc és també d’una persona que creu realment en la renovació de l’Església. Que avui l’Església necessita una reconstrucció franciscana.
Tercer, que parli català, que no vol dir que sigui de Catalunya. Això els darrers anys ens ha portat a Catalunya sis bisbes valencians, un aragonès de la Franja i dos de les Balears com auxiliars a Barcelona. Sembla que la Santa Seu sigui l'única institució internacional que creu en els Països Catalans. L’arribada del dominic basc a Sant Feliu, enfortiria aquesta situació. En altres casos, han estat escollits catalans, però que han fet la seva trajectòria eclesial a fora de Catalunya. En aquest sentit, és il·lustratiu que gairebé cap dels clergues catalans que van articular el Concili Provincial Tarraconense de 1995 o que han liderat les dinàmiques interdiocesanes els darrers anys, hagin estat escollits bisbes.
Sembla que la idea de “Volem bisbes catalans” hagués transmutat en “Volem bisbes que parlin català”, que no és exactament el mateix. Potser la campanya hauria hagut d’especificar “Volem bisbes catalanistes en un sentit ampli de catalanisme que no vol dir nacionalistes o independentistes sinó arrelats al país i compromesos en la defensa de fet cultural i lingüístic català i del perfil propi de l’Església catalana”. De fet, hi ha un tret bastant comú en els nomenaments dels darrers anys; que per arribar a bisbe era millor no haver-se significat en aquest tema.
I, quart, amb capacitat de lideratge espiritual. Anar a buscar religiosos i abats sembla respondre a aquesta opció. El Papa vol que els nuncis aportin noms de candidats amb una forta experiència de Déu i no funcionaris de carrera. I que sàpiguen transmetre-ho.
El problema és quan aquesta espiritualitat pot derivar en un misticisme desencarnat o d’estampeta. Un misticisme que difícilment és comprensible en la societat catalana actual i que només arriba als convençuts.
Qui serà el pròxim arquebisbe de Barcelona?
Si atenem aquests quatre paràmetres, es fa difícil de preveure qui serà el proper arquebisbe de Barcelona, el nomenament més determinant que queda per resoldre.
El que seria tradicional és mirar quins bisbes hi ha a Catalunya i que tenen més possibilitats si seguim els cànons habituals, sobretot l'edat.
D’entrada Planellas i Casanova quedarien més descartats perquè només els quedarien cinc o sis anys de bisbe, però Omella també va arribar a Barcelona amb seixanta-nou anys. Després els qui semblarien més ben situats per trajectòria episcopal serien Francesc Conesa i Octavi Vilà, que tots dos tenen seixanta-tres anys. I en acabat venen els qui per edat marcaran l’Església a Catalunya durant els pròxims vint anys, i que fins i tot poden succeir el successor del successor d’Omella: Sergi Gordo, David Abadías, Xabier Gómez, Javier Vilanova i Josep-Lluís Serrano, que formen una nova generació episcopal.
Però si tornem al primer paràmetre, no s’han d’excloure sorpreses, sobretot que un bisbe “jove” o que vingui de fora agafi aquest relleu.
