Neus Baena: “Els capellans obrers eren pocs, però van tenir una gran rellevància a la societat”

CR La historiadora Neus Baena Gallardo s'ha especialitzat en els capellans obrers de Tarragona. Ho ha fet a partir de la seva tesi doctoral, defensada l'any passat a la Universitat Rovira Virgili i titulada Fills del seu temps. Els capellans obrers de Tarragona. Món Obrer, Antifranquisme i repressió 1951- 1977 . El projecte va començar el 2012 amb una primera intenció d’estudiar l’evolució de l’Església Espanyola durant la transició a la democràcia, però s’ha acabat convertint en una aportació original que explica de manera minuciosa el fenomen dels capellans obrers al Camp de Tarragona durant el règim franquista.

Els fonaments de la tesi, com explica Baena, han estat les entrevistes que va tenir l’oportunitat de fer a 65 testimonis orals, entre els quals a gairebé tots els capellans obrers de la diòcesi de Tarragona que encara viuen, amb l’excepció d’un que va morir atropellat el 1986 quan es dirigia a la treballar al polígon de Francolí, el Francesc Vinyes. Gràcies al seu testimoni, la historiadora ha pogut conèixer de primera mà com van viure els primers i últims capellans obrers de Tarragona.

Quines han estat les conclusions de la tesi?

La primera va ser el caràcter minoritari d’aquest fenomen, ja que només eren 13. Aquesta xifra, però, s’ha de contrarestar amb la rellevància qualitativa, ja que van tenir una gran significació de tipus històric, social, laboral, a més de la tasca que van portar a terme de protecció i de cobertura a la clandestinitat.

També em vaig adonar que hi va haver una gran ruptura entre l’educació que havien rebut els estudiants diocesans i religiosos amb la seva posterior experiència de vida. És a dir, no tenia res a veure el que ells van estudiar amb el que feien després a les seves parròquies, i aquesta diferència era encara més gran al món obrer.

Finalment, també hem pogut trencar un mite, i és que malgrat que l’Església tenia una legislació específica, els membres de l’Església més oberta i propera al poble, com els capellans obrers, van patir també repressió per part de l’Estat franquista, tot i que va haver-hi diferents graus i intensitats del càstig. No obstant això, no és fàcil arribar a unes conclusions uniformes amb els sacerdots obrers (diocesans, franciscans, jesuïtes i un operari diocesà), ja que hi va haver procedències i circumstàncies diverses en cadascun d'ells.

Parlant amb ells, has pogut entendre d’on va sorgir el seu interès per esdevenir capellans obrers?

En alguns casos va ser perquè tenien una consciència de classe, a d’altres els va venir quan van veure com malvivia la gent, per exemple en períodes de vacances quan anaven a fer visites a les barraques. D’altres ja participaven en els moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, i es van adonar que hi havia molt dinamisme dins d’aquests moviments. Només tenien un exemple que era el dels capellans obrers de França, on el fenomen va començar 20 anys abans que a Espanya. Per tots ells, la missió obrera significava molta autenticitat, i veien una gran coherència amb el que diu l’Evangeli i el que ells podien fer, com per exemple els franciscans, que van veure una oportunitat per recuperar les arrels i viure “pobre entre els pobres”.

Se sentien compresos dins de la mateixa Església?

L’Església els va tolerar, perquè els va deixar fer, però mai no han rebut cap reconeixement digne per tot el que van fer, perquè van ser molt trencadors i revolucionaris en el seu temps. Alguns d’ells explicaven que els seus companys els veien com els rars, però no van ser menystinguts, van ser tolerats. Abans de fer el pas, alguns d'ells es van reunir amb el cardenal o el bisbe, que els hi donaven el permís per fer-ho, però mai han rebut cap reconeixement oficial.

La majoria dels capellans obrers, a més, van renunciar a la paga estatal per ser sacerdots, perquè era una manera de demostrar que ells només viurien del sou que obtinguessin amb el treball manual. De fet, un professor no es podia considerar un capellà obrer, perquè era treball intel·lectual. Els que continuaven rebent la paga la utilitzaven per ajudar les associacions de veïns dels barris on vivien, o per altres tipus de despeses, però en cap cas per despeses pròpies. La majoria van viure del que guanyaven treballant a les fàbriques i als tallers.

Quina és la seva situació actualment?

Quan vaig començar a fer les entrevistes, entre l’any 2012 i el 2013, ja estaven quasi tots jubilats. Molts d’ells també és cert que s’han anat secularitzant. De fet, només n’hi ha hagut quatre que arribessin a la jubilació sent capellans. L’Agustí Ayats, de Camp Clar, el Miquel Sunyol (jesuïta) de Bonavista, el Victorí Martin, franciscà, i l'Antonio García Hoya, operario diocesà que viu a Veneçuela des de 1979. La resta tots es van secularitzar abans de la seva jubilació.

També he entrevistat a missioneres seculars, capellans compromesos socialment, militants de l’Acció Catòlica que van passar a partits polítics i sindicats… perquè a Tarragona hi havia un fenomen molt clar, i és que es van teixir unes xarxes de solidaritat, de relacions humanes, d’acció contra el règim franquista, que feien que els capellans obrers no estiguessin sols.

Has trobat molta documentació que parli dels capellans obrers?

Vaig trobar molta biografia sobre capellans obrers, però principalment en l’àmbit d’altres regions d’Espanya. A Tarragona hi havia un buit historiogràfic molt important. No hi havia cap llibre que els inclogués a tots, i això em va animar i espantar a parts iguals. A banda d’aquest buit, quan vaig voler escriure un capítol sobre el Seminari de Tarragona per analitzar la seva formació i entendre la seva evolució fins a desitjar formar part del món obrer, tampoc vaig trobar escrita cap Història del Seminari de Tarragona al segle XX. Tot el que he trobat ha estat gràcies a les entrevistes. Tampoc hi ha cap registre amb una llista de tots els capellans obrers de Tarragona. I sobre les secularitzacions, les  fitxes disponibles a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona no es poden consultar per la llei de la protecció de dades. Les entrevistes van ser essencials per molts temes que vaig tractar.

Eren la primera generació de capellans obrers a Tarragona, però també l'última.

Sí, van ser els primers i els últims. Els dos primers van ser a Reus, que van començar a treballar el 1968, i l’últim va ser l’Agustí Ayats, que és el més jove de tots, nascut el 1951. A Tarragona ja no n’hi va haver més. A Barcelona aquest fenomen va començar una mica abans que a Tarragona, als anys 60. Aquí els primers van ser dos capellans de Reus, però de seguida es van secularitzar, i van continuar treballant però sense ser sacerdots. El 1972 ja en trobem a diversos barris de ponent de Tarragona.

Per què creus que la majoria s’han secularitzat?

Hi ha una idea preestablerta, que és que quan van entrar al món terrenal, es van enamorar d’una persona, però això és una idea molt simplista i injusta. Penso que van ser molts factors, moltes motivacions per les quals van abandonar l’Església. Alguns es trobaven més còmodes en la vida civil que no pas en la vida eclesiàstica, i d’altres van tenir moltes contradiccions perquè estaven en una institució que volien canviar des de dins i que no van poder fer-ho, perquè tenien al davant un mur immens. Una dictadura militar, amb repressió a les classes obreres.. No es trobaven bé dintre les estructures de l’Església.. i molts van dubtar entre secularitzar-se o no, però no hi ha una única raó per la qual van deixar l’Església.