(Jaume Duch) Dies i nits necessita la llavor per fer-se arbre o matoll, això és el que suggereix la consideració de les dues paràboles d'avui: el gra de blat, un cop sembrat, va fent el seu camí fins a arribar a l’espiga, i el gra de mostassa, que era tinguda per la llavor més petita de totes, amb el temps acaba essent un arbust capaç d'ajocar tots els ocells. Dues figures prou entenedores per aproximar-se com cal a la realitat de la paraula de Déu sembrada en el cor dels homes. No anem a Déu amb presses, que ell té temps de sobres.
Ens pot haver desconcertat, potser, la referència que Jesús fa del progrés del Regnat de Déu, comparant-lo al creixement lent d'una cosa tan petita i feble com ho són les llavors. En la societat d'avui són les presses i els automatismes els que dominen per poder arribar aviat a l'eficàcia i a l'èxit. Ens pot anar bé, doncs, fer atenció per si ho hem oblidat, a la manera com creixen les plantes: Ho fan a poc a poc, i és d'aquesta manera com arriben al temps de la collita. Així, doncs, entre les presses incòmodes que sempre ens estalonen, ens cal tenir confiança en el creixement del pla de Déu, encara que sigui lent.
La llavor del Regne implica la veritat i la bonesa de Déu. Aquesta és la llavor que creix per si sola i porta a dins la capacitat de transformar l'home tot sencer. Les imatges propоsades en l'Evangeli d'avui ens diuen que no ens hem d'impacientar si els resultats no els toquem de manera immediata. No podem oblidar que el ple adveniment del Regne és assumpte de Déu, el desenvolupament misteriós del Regne és obra septe el seu secret.
En el text evangèlic hi ha avui una petita frase que ens ha de fer pensar i fer-nos humils: "La llavor germina i creix, sena se que el sembrador sàpiga com." Ens costa entendre el que passa en la vida real, no comprenem gaire com és que aquella acció pastoral o aquella predicació que semblava que tindrien l'èxit assegurat no han donat cap fruit i, en canvi, aquell altre treball i aquell servei, que tenien tots els números per fracassar han aconseguit un gran resultat. No ho entenem perquè no és cosa nostra. Al final, el text ens avisa de l'extraordinari poder de la llavor que pot germinar allà on aparentment semblava que res podia créixer i sobre la necessitat de seguir fent el nostre servei.
Les paràboles proposades no pretenen pas suscitar-nos mala consciència en fer-nos descobrir les nostres decepcions. El que aquestes paràboles volen suscitar és la confiança en el futur, ja que sovint dubtem del progrés del Regne de Déu en el present d'un món tan imperfecte com ho és el nostre. Ens cal creure i redescobrir que més enllà dels nostres criteris i seguretats, la raó de tot està en la força de l'amor de Déu. Sols aquest amor pot fer possible l'impossible, a nosaltres ens pertoca donar densitat al pla de Déu que està al nostre abast, en el present de cada dia.
