(Yago Raventós) Estimat Toni, vas començar la tasca com a bisbe amb una gran discreció i marxes després d’haver revolucionat espiritualment tota l’arxidiòcesi.
Ja no hi ets, però, tot i així, estàs molt present. “Quin misteri, oi?”, unes paraules que repeties quan xerràvem. I, avui, em ressonen també a mi.
Gràcies per tant. Gràcies per la petjada que ens deixes i deixaràs. Gràcies per haver sigut instrument de Déu per tantíssima gent. Era impossible no apropar-se a Déu veient com estimaves els altres amb tanta tendresa, a través de tants detalls quotidians, sempre escoltant llargament i acabant amb un bon consell. L’alegria que transmeties, era l’alegria del Senyor, sempre amb un somriure, tot i la químio.
Marxo de la capella ardent amb tristesa però amb un enorme agraïment d’haver-te conegut. Ara puc dir que tinc un amic al Cel, quina sort!
Ens veiem aviat, segur que passa volant.
