Diumenge XXXII de durant l’any. Cicle B
Barcelona, 11 de novembre de 2018
Pel que l’escolta i el rep amb cor noble i net, el missatge evangèlic gairebé sempre resulta seductor i atractiu.
Hem de reconèixer que el missatge és exigent. Per això molts en fugen o bé tracten d’aigualir-lo.
Les paraules de Jesús no poden ser més clares: “No podeu servir Déu i el diner.” (Lc. 16,13)
Què vol dir això?
Que no podem deixar-nos esclavitzar pel diner.
Concretament: ¿Quin nivell de vida es pot permetre un cristià que realment vulgui ser-ho?
Avui, gairebé ningú predica aquesta temàtica ni parla d’aquests temes.
Però en la doctrina de l’Església hi ha una llarga tradició que arrenca dels Pares dels primers segles i perdura fins avui per a qui vol assabentar-se’n.
Què diu aquesta doctrina?
Cap a quina praxi ens orienta?
Hi ha, en primer lloc, els béns necessaris per a la vida. Sense ells no podríem subsistir.
Tots tenim dret, per exemple:
-al menjar diari
-al vestit necessari
-al sostre o habitatge.
Aquests béns elementals ens proporcionen una vida digna.
Però perquè l’existència sigui plenament humana, hi ha, també, un altre tipus de necessitats:
-la cultura
-el lleure
-els viatges
-la comunicació.
Aquests béns varien segons les civilitzacions i les condicions de cada persona.
Lògicament, també hi tenim dret, però no de manera absoluta.
Per què?
Perquè en temps de crisi haurem de moderar i reduir el nostre nivell de vida per a poder ajudar als que no tenen el necessari per a viure dignament.
I en últim terme, hi ha els béns que no són necessaris ni per la vida ni per a la condició personal: són els béns superflus, els béns innecessaris.
D’acord amb la tradició cristiana no tenim cap dret a gaudir-los mentre hi hagi persones privades del necessari per a subsistir.
De tot plegat se’n desprèn un principi clar i exigent:
“Tot el que li sobra al ric pertany de ple dret al pobre.”
Exigència pràctica:
No tenim cap dret a acumular béns innecessaris mentre hi hagi gent que mori de gana i misèria.
Aquí tenim un text de SD. Basili que encara avui, pot sotraguejar la nostra consciencia:
“El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari, pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen al que no té res.”
Resulta difícil parlar més clarament i amb més exigència.
Però, quants de nosaltres en farem cas?
Quants de nosaltres redreçarem el nostre viure concret i diari?
