La primera lectura que llegim avui (Is 45, 1.4-6) demana donar una ullada al seu context històric. L'imperi babilònic ha perdut pistonada. Un nou imperi emergent es va fent amo de la situació en el territori. Cir, rei dels perses, està a punt d'acabar amb l'imperi babilònic. Els seus exèrcits entraran a la capital l'any 539 aC. Hi ha però canvis significatius en la manera d'exercir el domini. Els perses permeten que cada poble exerceixi la seva religió i mantingui les seves tradicions i costums. D'aquesta nova manera de fer les coses en sortiran beneficiats els hebreus exiliats a Babilònia.
Quina era la seva situació? Per un costat hi havia un arrelat sentiment de desànim. L'exili es feia llarg, lluny de la terra, en mig d'un país desconegut per no dir hostil, el lament era constant "Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem" (Sl 137,1). Sentien que Déu els havia abandonat. On era? Donava la impressió que s'havia adormit i els déus babilonis havien triomfat sobre Israel. Per altra banda hi havia els que s'havien acomodat, es trobaven bé en la nova terra, havien trobat maneres de subsistència econòmica i l'acceptació d'una nova religió no els incomodava massa.
Dit això s'entén la intervenció del profeta conegut com el segon Isaïes. La seva predicació intentarà, sobretot, infondre ànims en els deportats. Als desanimats els anunciarà, donades les circumstàncies polítiques de l'adveniment dels perses, que l'alliberament és proper. Als que se senten abandonats per Déu els proclamarà la sobirania del Senyor d'Israel que actua en favor del seu poble i als instal·lats els encoratjarà al retorn a la terra.
Els israelites estaven convençuts que el retorn i el restabliment del país havia de ser liderat per un rei de la dinastia de David, però com podia ser això si el rei era captiu dels babilonis? El profeta presentarà Cir com un instrument de Déu posat al servei de la causa dels deportats. El profeta parteix del principi que el Déu d'Israel és senyor de l'univers i de la història."És del Senyor la terra i tot el que s'hi mou" diu el salm 24,1 i el 95,3 diu: "El Senyor és rei de reis". Per més amos que es pugin sentir els reis de la terra, el veritable senyor és Déu. Ell posa al seu servei els reis de la terra i d'ells es val per aconseguir els objectius. Endurirà el cor del faraó a fi de no deixar sortir Israel d'Egipte i d'aquesta manera es vegi la grandesa del seu poder (Ex 14,4) o col·locarà Nabucodonosor en el tron dels reis de Judà per a castigar de la idolatria dels israelites (Jr 43,10).
Això mostra que Déu no té cap inconvenient en declarar ungit, prerrogativa dels reis de la dinastia de David, un rei estranger. L'autor introdueix en el text alguns elements de les cerimònies d'entronització reial. El terme ungit fa referència al ritual de la unció, donar un nom honorífic, cenyir de poder. En aquest ritual els reis babilonis agafaven la ma del gran déu Marduk. El profeta s'imagina que Déu dona la mà a Cir com a legítim rei per a portar a terme la restauració d'Israel. Cir és posat a l'altura dels grans personatges que en l'Antic Testament han de realitzar missions importants; cridat pel seu nom com ho foren Abraham (Gn 15,1; 17,5), Moisès (Ex 3,4), Samuel ( 1Sa 3,1-21) i qualificat de servent com ho foren reis i profetes (Gn 26,24; Jos 1,2; 2Sa 7,8; 1Re 11,13; 2Re 9,36, Is 20,3).
Sense la convicció de la fe, pensar que Cir actua al servei del Déu d'Israel pot semblar una pretensió esbojarrada. El missatge del profeta, però, vol ser ben clar: Déu no s'oblida dels petits, com ara l'insignificant poble d'Israel, sobretot quan estan aixafats pel domini dels prepotents.
Diumenge 29 durant l'any. 22 d'octubre de 2017
