Pau escriu la carta als Romans quan considera que s'ha acabat la seva missió a la part oriental de l'imperi romà i pretén iniciar-ne una de nova a la part occidental. Confia que la comunitat de Roma l'ajudi en aquesta nova empresa i per aconseguir aquest recolzament necessita fer una detallada presentació i justificació del seu evangeli que, al ser la base de predicació a l'orient, també ho ha de ser a occident. Així, doncs, ens trobem amb un document cabdal pel que fa a l'activitat de Pau i per la vida incipient de les comunitats cristianes. Els capítols 5.6.7 i 8 d'aquesta carta són els més importants i, a la segona lectura d'aquest diumenge, llegim uns versets del capítol 8é (Rm 8, 9.11-13).
"Vosaltres no viviu segons els desigs terrenals, sinó d'acord amb l'Esperit" (v.9). Pau fa una constatació. La comunitat de Roma, que ell no ha fundat, és una comunitat madura. En el capítol 7é Pau ha fet veure com en una vida a mercè dels desigs terrenals, les passions que duen al pecat, desvetllades per la Llei (s'entén la Llei jueva), actuen en el nostre cos i fan donar fruits que porten a la mort (7,5). Ara en el capítol 8é explica que a aquest tipus de vida s'hi contraposa la llibertat de vida configurada pel poder de l'Esperit i aquesta és l'essència de la vida nova, la que ja porten els cristians de Roma que han estat inserits en el cos de Crist.
En el text de la lectura litúrgica s'hi observa amb facilitat dues contraposicions: Esperit - carn; vida - mort. Segons Pau, carn ("sarx") es refereix a l'ésser humà en la seva existència física, visible, dèbil i lligada a la terra. La "sarx" no es redueix a l'àmbit de la sexualitat. La carn és contrària a Déu (Rm 8,8) i porta a la mort. Ens fa viure centrant-nos només en nosaltres mateixos i mirant tan sols pels nostres propis interessos i comptant tan sols amb les pròpies forces i capacitats; d'aquesta manera, es dificulta la nostra obertura a Déu i als altres. Viure en la carn equival a viure una existència on la creatura humana resta totalment abandonada, viu a la deriva perquè ho fa sense cap referent sòlid i estable, entenent que només Déu pot ser aquest referent. Pau ha aprés això de l'escriptura hebrea. Diu el llibre d'Ezequiel: "Posaré el meu Esperit dins vostre, recobrareu la vida i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he fet" (Ez 37,14). Déu, infonent el seu Esperit en els ossos secs, recrearà el seu poble que es troba a l'exili de Babilònia (situació de mort). Gràcies al do de l'Esperit és capaç de vivificar el poble pecador i donar-li noves possibilitats de vida. Tenint en compte aquest rerefons profètic, Pau pensa que la força creadora de l'Esperit és en el creient un principi actiu que renova radicalment la seva existència. L'Esperit es converteix en el fonament intern de les accions del creient. És el referent indiscutible d'una praxis cristiana renovada. El combat interior descrit a 7,15-24 només es pot superar per la força de l'Esperit.
Vist en que consisteix una existència segons la carn o segons l'Esperit (molt ben descrites a Ga 5,19-25) s'entén la contraposició vida - mort. Per Pau la mort autèntica és la mort del pecat (Rm 7,13). El pecat porta a la mort. Es pot estar viu biològicament, però mort per causa del pecat. Contràriament, viure segons l'Esperit és viure l'autèntica vida. La mort biològica no és cap obstacle per seguir en la vida segons l'Esperit, perquè, si l'Esperit es principi de la vida cristiana és, a més a més, la força per la qual Déu vivificarà els nostres cossos mortals. El present cristià, fonamentat en l'Esperit, arrela en el passat de l'acció d'aquest Esperit que ressuscità Jesús i s'obre a un futur de resurrecció garantit a tots els qui viuen com Ell.
Diumenge 14 durant l’any 9 de Juliol de 2017
